Aquestes setmanes farà ja 20 anys, que aviat és dit, que el conjunt dels poders públics de Catalunya estaven abocats de ple a la tramitació i l’aprovació final del nou Estatut d’autonomia de Catalunya. Aquest fet, dotar-nos d’un nou marc estatutari, en el batec del país i especialment pel que fa al seu sistema institucional, no era lògicament una cosa menor, ni des d’una perspectiva política, ni econòmica, ni jurídica, ni institucional.
Sense cap dubte aquest Estatut ha estat una fita cabdal en la llarga tradició institucional de Catalunya. De les més significatives, segurament. No és aquí ara el moment d’entrar a valorar si l’obertura d’una nova via estatutària estava prou reflexionada i madurada en relació amb els riscos de futur de tota índole que podien succeir, com s’ha vist, ni tampoc d’analitzar el que possiblement ha succeït a posteriori fruit de l’obertura d’aquesta via.
El Consell de Governs Locals de Catalunya és sense cap mena de dubte una de les principals, i més interessants, novetats que en clau local ens ofereix la regulació estatutària del 2006. De fet, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, en la seva primera versió possibilitava sens dubte posar les bases per bastir un model de governs locals de Catalunya ple. Posteriorment, en el tràmit parlamentari al Parlament i a les Corts Generals, i sobretot després amb la STC 31/2010 relativa a l’Estatut, l’objectiu quedà més desdibuixat. Però ni així es pot justificar el poc encert que el catalanisme ha tingut des de llavors ençà per no posar-se amb enginy a innovar en aquesta qüestió, i s’ha basat en l’autolimitació constant i el desconcert en aquesta matèria. És evident que la política no hi ha ajudat gens, i el context econòmic i social tampoc. Una crisi econòmica sense precedents, que de resultes ens va deixar una crisi social que encara arrosseguem, lligada a la nul·la voluntat de la política estatal de permetre el més mínim avenç a Catalunya —ja no només amb la manca de diàleg sobre el marc polític nacional català, sinó també amb una voluntat recentralitzadora fora mida de l’executiu estatal, aplaudida i/o consentida manta vegades, s’ha de dir tot, per la gran majoria de la classe política dirigent a l’Estat. I tot, amb una jurisprudència constitucional cada cop menys permissiva a obrir cap escletxa en el fet diferencial.