Els gats comunitaris formen part del paisatge quotidià de ciutats i pobles. En un context en què els animals ja són reconeguts com a éssers vius dotats de sensibilitat, la seva presència planteja reptes importants de protecció i benestar. Aquesta nova mirada obliga a replantejar la relació de les administracions públiques i la ciutadania amb les colònies felines i deixar enrere visions que les reduïen a un problema de salubritat o de convivència. El marc legal actual, tant administratiu com penal, configura i reforça la protecció dels gats comunitaris i comporta conseqüències pràctiques per als municipis, per a les persones cuidadores i, sobretot, per als mateixos animals.
L’objecte de l’article titulat Interpretació jurisprudencial del ne bis in idem i eficàcia del dret de la competència europeu (publicat al número 68 de la Revista Catalana de Dret Públic) és analitzar com afecta l’eficàcia del dret de la competència europeu la interpretació del principi de prohibició de doble incriminació i sanció (ne bis in idem) que fa el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Una exegesi expansiva reforça el sistema de protecció dels drets humans de la Unió Europea, incrementa la seguretat jurídica i afavoreix l’optimització de recursos per part de les administracions públiques. El problema és que perjudica l’eficàcia del dret de la competència, que tan necessària és per a la resiliència de l’economia europea.
La “sentència del procés”, per la qual el Tribunal Suprem va condemnar diversos polítics i líders socials catalans per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, ha estat àmpliament comentada. Diverses organitzacions i entitats internacionals han advertit de possibles vulneracions de drets humans en les penes de privació de llibertat imposades pel Suprem –tot i que cal fer notar, també, algunes veus que s’han expressat en el sentit contrari. Els polítics i líders socials condemnats pel Suprem van interposar recursos d’empara davant del Tribunal Constitucional, que van ser desestimats. Esgotades les vies internes, els condemnats van interposar demandes contra l’Estat davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en què van al·legar vulneracions dels articles 6 (dret a un procés judicial equitatiu), 10 (llibertat d’expressió) i 11 (llibertat de reunió i associació) del Conveni Europeu de Drets Humans, entre d’altres.
La presentació de l’acte el passat 29 d’abril a Barcelona va ser a càrrec d’Olinda Anía, directora adjunta de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), la qual, d’entrada, va definir la corrupció com un fenomen nociu que impacta en el conjunt de les institucions, tant públiques com privades, tot i que el comú de la gent identifica la major part dels actes de corrupció com a propis de l’espai o àmbit públic. Tanmateix, va afegir un aspecte de caràcter metodològic segons el qual va afirmar que la corrupció és un fenomen no mesurable. En tot cas, creu que quan parlem de corrupció no parlem d’actes factuals concrets, sinó de la percepció que en té el conjunt de la societat. Així, en un esforç de quantificació del que ella mateixa va definir com una percepció, ens va assenyalar que, a Catalunya, segons el Baròmetre 2022 de l’OAC, un 80 % de la població enquestada tenia la percepció que hi ha bastanta o molta corrupció; una xifra molt elevada que indica fins a quin punt les persones físiques entenen que la corrupció és un mal extraordinàriament extens i que creuen que es concentra en el sector de l’urbanisme i les polítiques públiques, uns termes que la directora adjunta de l’OAC va identificar amb l’obra pública.
F. Maspons i Anglasell, a la seva obra L’esperit del dret públic català, analitza el concepte i la funció que va tenir l’equitat en el dret públic català històric, on el dret natural era la norma suprema amb la funció de moderar el poder. Per ell, hi havia dos principis generals i superiors als quals estaven sotmesos els governants: la igualtat social i l’equitat. El primer implicava una subjecció comuna de tots els elements a unes mateixes normes i l’impediment de l’abús de les facultats del més fort sobre el més dèbil. El segon, l’equitat, comportava l’obligació de respectar la justícia en benefici d’altri i el dret de ser respectat. L’equitat era la regla d’interpretació de les lleis, els drets i els pactes amb la finalitat de proscriure l’abús i imposant “l’obligació d’ajustar-se al sentit de la llei abans que a les seves paraules”. La doctrina històrica catalana, seguint la tradició del dret natural, ha plantejat l’equitat com un fenomen vinculat a la idea de justícia. Per Tomàs Mieres, per exemple, l’equitat és “la justícia temperada per la misericòrdia que neix de la benignitat d’esperit quan cerca la solució justa, la qual es mostra en la raó natural”. I Antoni d’Olibà vincula l’equitat amb l’honestedat i, per tant, “no pot ser just allò que no és honest”. Amb l’aparició del concepte liberal de l’imperi de la llei, l’equitat queda arraconada i passa a ser utilitzada en darrera instància per a la resolució de conflictes.Llegeix més »
