La Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, de 20 de desembre de 2022, en el cas Bakoyanni v. Greece presenta un indiscutible interès, atès que la cort d’Estrasburg fixa uns clars límits a la immunitat ministerial en determinats supòsits de plantejament de la responsabilitat penal de membres d’un Govern.
Els fets que acabaran donant lloc al pronunciament del Tribunal tenen el seu inici en una invitació adreçada a Theodora Bakoyanni, membre del Parlament grec, per assistir el dia 9 de juliol de 2018 a Ankara a la cerimònia de presa de possessió del president turc Recep Tayyip Erdogan. Es donava la circumstància que en aquelles dates dos oficials de l’exèrcit grec estaven detinguts a Turquia acusats d’espionatge. En un tuit publicat el dia 7 de juliol de 2018, la parlamentària grega va afirmar que la seva presència en l’acte esmentat era una mostra de responsabilitat per la necessitat de mantenir canals de comunicació amb el líder turc justament en uns moments de tensió marcats per l’empresonament dels dos militars grecs. De manera immediata i mitjançant la mateixa xarxa social, el ministre de Defensa grec, que també era membre del Parlament, va criticar el capteniment de T. Bakoyanni tot afirmant que implicava retre homenatge a Erdogan i insinuant que la diputada havia cobrat per acceptar la invitació.Llegeix més »
El Tribunal Europeo de Derechos Humanos (en adelante, “TEDH” o “el Tribunal”) se ha pronunciado ya en reiteradas ocasiones acerca de la cuestión de la alimentación forzosa a los presos en huelga de hambre. Se trata de una situación que genera un conflicto ético y jurídico, en el que se enfrentan el derecho individual a la integridad física, protegido bajo el artículo 3 del Convenio Europeo de Derechos Humanos (en adelante, “CEDH” o “el Convenio”), y la obligación positiva de los Estados de proteger la vida de quienes se encuentran bajo su jurisdicción, protegida bajo el artículo 2 del Convenio.
“La tasca del Tribunal era aclarir el marc jurídic en el qual han de prendre’s decisions polítiques ‘en virtut de la Constitució’, i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que actuen dins d’aquest marc. Les obligacions que hem posat de manifest són obligacions imperatives en virtut de la Constitució del Canadà. No obstant això, els correspondrà als actors polítics determinar en què consisteix ‘una majoria clara en resposta a una pregunta clara’, segons les circumstàncies en les quals podria celebrar-se un futur referèndum. Així mateix, si s’expressés un suport majoritari a favor de la secessió de Quebec, els correspondria als actors polítics determinar el contingut de les negociacions i el procés a seguir. La conciliació dels diversos interessos constitucionals legítims és necessàriament del camp polític més que del judicial, precisament perquè aquesta conciliació només pot realitzar-se per mitjà del joc de les concessions recíproques que caracteritza les negociacions polítiques. En la mesura en què les qüestions abordades durant les negociacions anessin polítiques, els tribunals, conscients del paper que els correspon en un règim constitucional, no haurien d’exercir cap paper de vigilància.”