Categoria: eleccions

Brexit, ciutadania europea i sufragi actiu i passiu dels nacionals del Regne Unit en les eleccions municipals a la Unió Europea (a propòsit de la sentència de 9 de juny de 2022 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea) – Xavier Pons Ràfols
 Catedràtic de Dret Internacional Públic. Universitat de Barcelona

EAPCDeixa un comentari
Urna transparent amb alguns sobres amb vots al seu interior
Font: Tonio Vega. Llicència CC BY-NC-2.0

El passat 9 de juny de 2022 la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar una sentència en relació amb una petició de decisió prejudicial en la qual va deixar palès, de nou, que els nacionals del Regne Unit residents en un Estat membre de la Unió Europea van deixar de ser ciutadans de la Unió Europea en consumar-se la retirada del Regne Unit, la nit del 31 de gener de 2020. A partir d’aquella data, per tant, i entre altres conseqüències derivades del Brexit, els nacionals britànics van deixar de gaudir del dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals de l’Estat membre de residència.Llegeix més »

El movimiento soberanista en Quebec tras las elecciones federales canadienses de 2021: ¿renovarse o morir? – Francisco Javier Romero Caro
 Senior Researcher Institute for Comparative Federalism - Eurac research Bolzano/Bozen

EAPCDeixa un comentari
Col·legi electoral durant les eleccions federals de setembre de 2021 al Canadà. Font: Wikimedia commons. Llicència CC0 1.0 Universal Public Domain Dedication.

A finales de septiembre de 2021, Canadá celebró sus segundas elecciones en apenas dos años. A pesar de que la pandemia estaba lejos de estar controlada en algunas zonas del país y de que no parecían existir indicios que pusieran en riesgo la estabilidad del Gobierno, pues este ha sido capaz de sacar adelante sus principales proyectos, Justin Tudreau decidió solicitar a la Gobernadora General la disolución de los Comunes y la convocatoria de elecciones generales con la intención de alcanzar una mayoría absoluta que le permitiera gobernar sin depender del apoyo de otras formaciones. Sin embargo, la realidad es tozuda y a pesar de lo mucho que ha cambiado el mundo en estos dos años, el panorama político canadiense parece haberse conservado en una burbuja, puesto que la cita electoral deparó unos resultados prácticamente idénticos a los de 2019. Tras una corta campaña marcada por la ausencia de grandes eventos a causa de la pandemia, el Partido Liberal de Trudeau ha repetido victoria con 160 escaños (+3) y el 32,6% de los votos. El Partido Conservador de Erin O’Toole queda en segunda posición tras volver a vencer en votos (33,7%), pero perdiendo dos escaños hasta los 119. El Bloc Québécois (BQ) queda como tercera fuerza con 32 escaños (7,7%; =), por delante del NPD (Nuevo Partido Democrático) [25 escaños (+1) y 17,8%]. Por su parte, el Partido Verde ha obtenido 2 escaños (-1) con el 2,3% de los votos, mientras que el Partido Popular, apoyado por el negacionismo antivacunas, ha disparado sus apoyos hasta rozar el 5%, aunque ello no le ha servido para obtener representación.Llegeix més »

Un poder perillós? Reflexions sobre l’activisme judicial contra l’ajornament electoral – Pau Bossacoma Busquets
 Professor de dret a la Universitat Pompeu Fabra

EAPC1 comentari
Autoria: HEMAV – Llicència CC BY-NC-ND 4.0

El cèlebre Alexander Hamilton, un dels pares de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, descrivia el poder judicial com “el menys perillós per als drets polítics de la Constitució, perquè és el que disposa de la menor capacitat de pertorbar-los o vulnerar-los”. El poder legislatiu, a més d’establir les lleis, disposa de la cartera i el poder executiu de l’espasa; en canvi, segons Hamilton, el poder judicial no té influència sobre l’espasa ni sobre la cartera. El darrer no té força, ni riquesa, ni voluntat, ans només judici.Llegeix més »

Le Québec et son expérience en matière de processus d’autodétermination externe – Dave Guénette, Alain-G Gagnon

EAPCDeixa un comentari

Au cours des 50 dernières années, le débat sur la capacité du Québec à déclarer son indépendance du reste du Canada a animé la vie politique et constitutionnelle au pays. En effet, de l’élection du Parti québécois de René Lévesque en 1976, en passant par les référendums sur la souveraineté de 1980 et 1995, sans oublier le Renvoi relatif à la sécession du Québec de la Cour suprême du Canada et la Loi sur la clarté référendaire du Parlement fédéral, la question constitutionnelle de l’indépendance du Québec fait partie du paysage politique canadien.

Le Québec fait ainsi en quelque sorte figure de chef de file au sein des démocraties occidentales. Voilà un État moderne et développé qui tente d’obtenir sa souveraineté nationale, non pas en temps de guerre ou pour des raisons d’oppression politique grave, non plus pour mettre un terme à une emprise coloniale sur son territoire ou pour s’affranchir d’un système politique totalitaire, mais bien pour des raisons avant tout culturelles, identitaires, linguistiques et économiques. En ce sens, il est juste d’accorder à la nation québécoise un rôle de pionnier en matière de reconnaissance du droit à l’autodétermination externe des nations minoritaires.

À ce titre, les mouvements sécessionnistes d’aujourd’hui en Écosse et en Catalogne, s’ils s’inspirent inévitablement de l’expérience québécoise, contribuent également à alimenter les débats en ce qui a trait au droit à l’autodétermination des nations minoritaires au sein de sociétés multinationales démocratiques. À terme, il est clair que les enseignements québécois, écossais et catalans – mais aussi éventuellement ceux des cas flamand et sud-tyrolien par exemple –participent à une forme de dynamique dialogique où l’expérience pratique d’un de ces cas précis peut se révéler avoir une influence concrète sur les débats au sein d’autres mouvements indépendantistes.Llegeix més »

Apunts sobre la internacional nacionalista europea: actors, idees i polítiques de la nova dreta populista a Europa – Mario Ríos

EAPCDeixa un comentari

Des del crash econòmic de 2008 i de l’esclat de les seves conseqüències socials, econòmiques i polítiques, cada cop que se celebren unes eleccions en el vell continent els sistemes polítics i de partits del país en qüestió pateixen profundes alteracions i canvis que trenquen les trajectòries electorals que s’havien donat fins en aquell moment. Les eleccions celebrades al llarg d’aquests dos darrers anys a Europa confirmen que les esferes polítiques nacionals estan experimentant forts canvis en les seves realitats polítiques.

La raó que provoca aquests canvis en els sistemes polítics europeus és el profund desprestigi que pateixen les democràcies liberals en l’actualitat. Aquest desprestigi ha estat provocat per un seguit de factors: el primer, de caràcter econòmic, està relacionat amb la implosió del sistema financer mundial, la posterior crisi econòmica i la seva gestió política, basada en l’austeritat i en la devaluació interna, fet que va provocar un fort daltabaix econòmic de greus conseqüències socials a molts països. El segon factor són aquestes conseqüències socials: atur, precarietat laboral, pobresa, desigualtat socioeconòmica, derivades de la crisi econòmica i de l’aplicació d’una política econòmica basada en la consolidació fiscal i en els ajustaments pressupostaris, el que ha generat incertesa vital, pèrdua de benestar material, empitjorament de les condicions de vida i sensació d’inseguretat en molts sectors poblacionals de diversos estats europeus. Tot plegat ha conduït a una forta crisi de representativitat, en la qual amplis sectors de la població, que consideren la classe política tradicional culpables del deteriorament patit, han tingut una reacció contra la política existent fins en aquell moment. Aquesta reacció, fonamentada en un gran pessimisme sobre la situació política i el descrèdit institucional, ha generat una important crisi de legitimació dels sistemes polítics i de partits europeus i ha provocat un canvi en el comportament polític de grans sectors de la població europea. A aquesta crisi econòmica, social i política, cal sumar-hi, a més, factors externs que han influït enormement en l’opinió pública europea com són el terrorisme jihadista o la crisi dels refugiats. La suma d’aquests factors ha comportat una gran sacsejada que ha deixat la democràcia liberal fortament desprestigiada, cosa que ha generat una finestra d’oportunitat per a l’aparició en escena de nous actors polítics.Llegeix més »