El dilema entre perpetuar o poner punto final al estado de alarma. La opción de aplicar la legislación sanitaria para seguir adoptando medidas restrictivas de derechos
Las aglomeraciones en las calles a partir del 10 de mayo de 2021, tras finalizar el segundo estado de alarma, hizo revivir la, por otra parte, incesante confrontación política —y por supuesto jurídica— en torno al marco legal necesario para afrontar la pandemia,[i] en buena parte zanjado con la relevante sentencia del Tribunal Supremo de 21 de mayo de 2021 a la que más tarde nos referiremos. No en vano, algunos sectores políticos y doctrinales que ya se habían opuesto a la prolongación del estado de alarma exigieron al Gobierno la reforma del marco legislativo sanitario —en parecidos términos a los expresados por algunos órganos judiciales y el Consejo de Estado— para, a su parecer, dar mejor cobertura a las restricciones que iban a adoptar las comunidades autónomas (CA) en ausencia de estado de alarma, clarificando sus términos, a la vista de la experiencia acumulada, o incluso adoptando una ley ad hoc de epidemias como la existente en Alemania, Austria o Dinamarca.Llegeix més »
La Sentència del Tribunal Constitucional 9/2020, de 28 de gener, objecte de comentari, resol el recurs d’emparament presentat per l’aleshores diputat al Parlament de Catalunya Sr. Oriol Junqueras i Vies en relació amb un parell de resolucions judicials —la interlocutòria de 12 de gener de 2018 del magistrat instructor de la causa penal seguida contra el recurrent, i la interlocutòria de la sala de recursos de la Sala Penal del Tribunal Suprem de 14 de març de 2018, dictades en ocasió de la tramitació de la causa especial núm. 20907-2017. El nucli del recurs, deixant de banda qüestions relatives al jutge predeterminat per la llei i la llibertat ideològica, consisteix en la possible vulneració del dret a la participació política (art. 23 CE) pel fet que les resolucions impugnades van impedir el recurrent de prendre part en la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya i en la sessió posterior d’investidura del president de la Generalitat, convocades arran de les eleccions del 21 de desembre de 2017, en les quals el Sr. Junqueras havia resultat elegit diputat.
És habitual en els ordenaments trobar normes tendents a oferir als símbols i les institucions públiques algun tipus de protecció davant d’atacs que es considerin d’especial gravetat. Això, però, es pot fàcilment traduir, segons com es faci, en un estrenyiment de la possibilitat dels ciutadans de posar en pràctica la seva llibertat d’expressió en la mesura que no puguin exercir la crítica o la ironia sense témer conseqüències negatives, que poden materialitzar-se tant en sancions administratives com, en el cas més extrem, en condemnes penals. L’efecte de desànim (chilling effect) que això causa actua directament sobre un dret fonamental que constitueix un pilar de tota societat democràtica i, per això, tota restricció que se li pretengui oposar hauria d’estar fonamentada en raons molt greus, que no és de cap manera segur que concorrin en l’actualitat en una sèrie de previsions contingudes en el Codi penal, a les quals aquí ens referirem.
PLANTEJAMENT