La Llei 5/2020, 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient: algunes reflexions des de la tècnica normativa – Irene Araguàs Galcerà
Professora lectora de dret administratiu a la Universitat de Barcelona

El 30 d’abril de 2020 es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la Llei 4/2020, de 29 d’abril, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2020, i la corresponent Llei de mesures, o “d’acompanyament”: la Llei 5/2020, de 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient (tot i que el preàmbul assenyala, erròniament, que aquesta norma s’emmarca en el context de la pròrroga dels pressupostos de 2017).

La flamant Llei 5/2020 s’organitza en cinc parts en funció de l’àmbit material: (i) la part primera, relativa a les mesures fiscals; (ii) la part segona, relativa a les mesures financeres; (iii) la part tercera, relativa a les mesures en l’àmbit del sector públic; (iv) la part quarta, relativa a les mesures administratives; i (v) la part final, que conté les disposicions addicionals, transitòries i derogatòries.Llegeix més »

Reflexions sobre l’aprovació d’un text refós sobre disposicions catalanes aprovades en matèria de tributs cedits — José María Tovillas Morán

Oficina de l'Agència Tributària de CatalunyaL’article 157 de la Constitució espanyola ha previst un sistema ampli de recursos econòmics destinats al finançament de les comunitats autònomes entre els quals destaquen les transferències provinents dels pressupostos generals de l’Estat, els tributs propis i els tributs cedits.

Des de 1996, segons la definició continguda a la LOFCA, els tributs cedits són tributs creats i regulats per les Corts Generals la recaptació dels quals es troba totalment o parcialment cedida a les comunitats autònomes de règim general. Aquesta cessió pot trobar-se acompanyada o no de la cessió de capacitat normativa sobre els tributs cedits a favor de les comunitats autònomes. Llegeix més »

La nueva ley italiana sobre participación en los procesos decisionales europeos – Matteo Nicolini

El 19 de enero de 2013, tras de haber sido publicada en la Gazzetta Ufficiale, entró en vigor la nueva Ley 234/2012, de 24 de diciembre, por la que se dictan “Disposiciones generales sobre la participación de Italia a la formación y actuación del Derecho y políticas europeas”.

Como es sabido, la Ley 234/2012 no ha sido el primer acto legislativo ordinario regulador de los mecanismos a través de los cuales se concreta la participación del Estado central y de las regiones en los procesos de elaboración y adecuación al derecho europeo. Ya a finales de los años ochenta, el legislador nacional había aprobado la Ley 86/1989, de 9 de marzo, sobre participación al proceso normativo comunitario europeo. La ley “La Pérgola” –cuyo nombre se debe al del reputado constitucionalista italiano y (entonces) ministro que presentó el proyecto de ley al Parlamento–, por un lado, intentaba obviar el crónico (y dramático) retraso con el que se encontraba el ordenamiento italiano en cuanto a su adecuación a la normativa derivada europea (“fase descendente”); por otro lado, establecía mecanismos de cooperación para que se consiguiera una posición compartida entre Estado y regiones en asuntos europeos (“fase ascendente”).

A fin de lograr la periódica y sistemática actuación del derecho europeo, la Ley 86/1989 introdujo la “legge comunitaria annuale”. Se trataba de una ley ordinaria, aprobada cada año por el Parlamento italiano, para desempeñar la tarea de cumplir con las obligaciones contenidas en los actos normativos europeo y que aún se encuentra regulada en la Ley 234/2012.Llegeix més »

Els efectes de la reforma de la Llei de costes al litoral català – Josep M. Aguirre

Abordar els efectes que la reforma de la Llei de costes (LC) pot comportar per al litoral català ha de partir necessàriament del reconeixement que el text original —revolucionari en la seva promulgació el 1988— presentava des de fa temps disfuncions poc desitjables. Disfuncions derivades, des del meu punt de vista, de tres elements: un text excessivament uniformitzador per a un litoral complex de pràcticament 8.000 km; un règim transitori excessivament ampli que encara s’aplica, 24 anys després de la promulgació, i probablement una manca de rigor en la seva aplicació.

La reforma —que ara finalitza la seva tramitació a les Corts Generals— fa èmfasi justament en dos d’aquests elements: el fet que la Llei “ha tolerat situacions inacceptables mediambientalment” i l’excessiva transitorietat de la llei que el 1988 es va formular per intentar evitar la responsabilitat patrimonial de l’Administració pública, però que havia tingut una aplicació “caòtica i arbitrària”, tal com criticava l’informe Auken, elaborat per la Comissió de Peticions del Parlament Europeu.Llegeix més »