Proporcionar alternatives segures al silenci és el moll de l’os del nou marc normatiu per aconseguir que aflorin conductes que lesionen o amenacen l’interès públic. No és sobrer recordar que el propòsit d’aquest nou marc normatiu –que enceta la Directiva 1937/2019, de 23 d’octubre de 2019, i que la Llei 2/2023, de 20 de febrer, incorpora al nostre ordenament– és doble. Hi ha un primer argument utilitarista: millorar la detecció per lluitar contra la impunitat. El segon és deontològic: la denúncia constitueix un dret vinculat a la qualitat de la democràcia, amb el benentès que només una ciutadania ben informada pot participar degudament en els afers públics. En aquest sentit, és il·lustrativa la sentència Halet contra Luxemburg, de 14 de febrer de 2023, del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en el cas Luxleaks amb relació als tax rulings –el règim privilegiat de tributació pactat entre el Gran Ducat de Luxemburg i més de 300 multinacionals, amb la col·laboració de Price Waterhouse Coupers (PWC) i altres Big Four–. L’alt tribunal determina que la condemna inicial per vulneració de la confidencialitat d’un empleat de la consultora PWC, que va revelar públicament les fórmules d’enginyeria fiscal a què recorria la seva empresa, restringeix la seva llibertat d’expressió, i que la informació alliberada, que posa sobre la taula el debat ciutadà sobre la fiscalitat transnacional “a mida”, té un interès públic evident.
