Un dels pilars fonamentals de qualsevol estat democràtic és garantir el “dret a saber” dels ciutadans, que a nivell normatiu exigeix disposar de lleis que regulin adequadament el seu contingut, tant des d’un punt de vista positiu com negatiu.
En la divulgació de la informació del sector públic hi ha un evident tensió entre transparència i confidencialitat, configurades com dues cares de la mateixa moneda que és necessari conciliar, per tal d’assolir el difícil equilibri entre el secretisme i la sobreexposició informativa.
En els darrers anys, l’aprovació de la Llei estatal 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i de les diverses lleis autonòmiques en la matèria (a Catalunya, la Llei 19/2014, de 19 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern), ha centrat l’atenció de polítics, acadèmics i òrgans judicials sobre la transparència, relegant a un segon pla el debat sobre la necessitat de modernitzar la regulació relativa a les matèries secretes o classificades, i comptar amb una norma que no llastri la consumació de la “casa de vidre”, i a la vegada serveixi per fer front als reptes jurídics, polítics i socials que es plantegen en l’actualitat.Llegeix més »
L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà aquest desembre el número 63 de la Revista Catalana de Dret Públic (RCDP) amb tretze articles acadèmics, sis dels quals formen part d’una secció monogràfica que duu per títol “Els fons europeus NextGenerationEU: reptes per a les administracions públiques”. Hi trobem contribucions a càrrec de professors i catedràtics universitaris especialistes en dret internacional, dret públic, dret administratiu, dret constitucional o ciències polítiques i de l’Administració. Recuperant les paraules del director de l’RCDP i catedràtic de Dret Constitucional a la UB, Enoch Albertí, a la introducció del número: “amb la voluntat de contribuir a l’esforç d’anàlisi acadèmica que s’està fent a tot Europa, la Revista publica en aquest número una secció monogràfica dedicada als reptes que suposen els fons NextGenerationEU (NGEU) per a les administracions internes: l’estatal, la de la Generalitat de Catalunya i les locals”. “La pandèmia –afegeix– i les seves conseqüències econòmiques i socials no només han representat un desafiament per a la UE, sinó, òbviament, també i en primer lloc per als estats i els poders públics interns. Aquests, però, tenen ara un marc comú que els serveix d’orientació en la sortida de la crisi i en la recuperació, imposat pels poderosos incentius que representen les ajudes de la UE”.
L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà en breu el número 62 de la Revista Catalana de Dret Públic (RCDP) amb 10 articles acadèmics, dels quals 5 corresponen a una secció monogràfica que duu per títol “L’Administració pública i la cura de les persones”. Es tracta de contribucions que analitzen l’estat del benestar prenent com a base les prestacions públiques eficaces i eficients, amb una gestió pública al servei de la ciutadania centrada en l’ètica, la proximitat, l’atenció i el bon tracte. Així ho exposa el secretari de l’RCDP i catedràtic de Dret Constitucional a la UAB, Joan Lluís Pérez Francesch, en la introducció del número.
La recent aprovada llei ha despertat un debat social i també jurídic al qual, des del punt de vista de defensa dels drets humans, volem contribuir. Les dificultats d’accés i manteniment de l’habitatge a l’Estat espanyol s’han fet paleses arran de l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2008. Des d’aquell moment, el Consell General del Poder Judicial ha comptabilitzat 323.705 desallotjaments a Catalunya, el 68% dels quals foren per impagament de lloguer l’any 2019. Una altra dada il·lustrativa: el lloguer ha pujat 30 vegades més que els salaris. I una última xifra: un 42% de les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona destinen més d’un 40% dels ingressos al pagament del lloguer. De fet, no només s’ha encarit viure de lloguer sinó que les condicions dels inquilins i inquilines també han empitjorat sensiblement. I això no es tracta d’una coincidència, sinó que són fruit de decisions polítiques com les modificacions legislatives al voltant de l’any 2013 —que van passar pràcticament desapercebudes en un context de crisi hipotecària— i que van tenir un important rol en el desencadenament de la precarització del lloguer, com ara la reducció de 5 a 3 la durada dels contractes, entre altres mesures. Cal afegir-hi el context de pandèmia en què més que mai l’habitatge és central per a la vida i la salut de les persones, i assegurar-ne l’assequibilitat mentre les rendes familiars es desplomen ha de ser una prioritat.