
Un dels pilars fonamentals de qualsevol estat democràtic és garantir el “dret a saber” dels ciutadans, que a nivell normatiu exigeix disposar de lleis que regulin adequadament el seu contingut, tant des d’un punt de vista positiu com negatiu.
En la divulgació de la informació del sector públic hi ha un evident tensió entre transparència i confidencialitat, configurades com dues cares de la mateixa moneda que és necessari conciliar, per tal d’assolir el difícil equilibri entre el secretisme i la sobreexposició informativa.
En els darrers anys, l’aprovació de la Llei estatal 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i de les diverses lleis autonòmiques en la matèria (a Catalunya, la Llei 19/2014, de 19 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern), ha centrat l’atenció de polítics, acadèmics i òrgans judicials sobre la transparència, relegant a un segon pla el debat sobre la necessitat de modernitzar la regulació relativa a les matèries secretes o classificades, i comptar amb una norma que no llastri la consumació de la “casa de vidre”, i a la vegada serveixi per fer front als reptes jurídics, polítics i socials que es plantegen en l’actualitat.Llegeix més »