Conflictes constitucionals de competència. Concurrència o monopoli jurisdiccional. A propòsit de la Sentència del Tribunal Suprem núm. 437/2022, de 7 d’abril – Berta Bernad Sorjús
Advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional

 

Façana nevada del Tribunal Suprem
Font: Luis García. Llicència CC BY-SA 4.0

Introducció

La identificació de la jurisdicció competent per conèixer de les impugnacions de disposicions de rang inferior a la llei per motius competencials no és, a dia d’avui, una qüestió clara.

Així resulta de la sentència del Tribunal Suprem (STS) objecte d’aquest comentari, la qual s’erigeix en un nou intent de confirmar una doctrina jurisprudencial que se suposa consolidada, però que, a la pràctica, troba resistència entre algunes instàncies jurisdiccionals inferiors.

El debat se situa entre els defensors del monopoli del Tribunal Constitucional (TC) per conèixer amb exclusivitat dels conflictes constitucionals de competència i els que, per contra, sostenen que tant la jurisdicció constitucional com la jurisdicció contenciosa administrativa, de manera alternativa, són competents per conèixer d’impugnacions fonamentades en la vulneració dels preceptes constitucionals que disciplinen el repartiment de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes.

Precisament la STS núm. 437/2022, de 7 d’abril (Sala contenciosa administrativa), reflecteix aquest debat, ja que resol un recurs de cassació interposat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que havia inadmès, per manca de jurisdicció a favor del TC, un recurs contenciós interposat per l’Administració general de l’Estat contra un acord del Govern de la Generalitat de revisió del Pla especial d’emergències per contaminació de les aigües marines de Catalunya.

A continuació s’exposa quina ha estat la història judicial de la STS núm. 437/2022 i quins van ser els arguments emprats en les diverses instàncies per justificar la jurisdicció competent en cada cas.Llegeix més »

Recensió de l’obra Democracia, derecho a decidir, desobediencia civil. Sobre las causas de justificación en la STS 459/2019, d’Iñaki Lasagabaster Herrarte – Josep Ramon Fuentes i Gasó
Professor titular de Dret Administratiu. Universitat Rovira i Virgili

“La tasca del Tribunal era aclarir el marc jurídic en el qual han de prendre’s decisions polítiques ‘en virtut de la Constitució’, i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que actuen dins d’aquest marc. Les obligacions que hem posat de manifest són obligacions imperatives en virtut de la Constitució del Canadà. No obstant això, els correspondrà als actors polítics determinar en què consisteix ‘una majoria clara en resposta a una pregunta clara’, segons les circumstàncies en les quals podria celebrar-se un futur referèndum. Així mateix, si s’expressés un suport majoritari a favor de la secessió de Quebec, els correspondria als actors polítics determinar el contingut de les negociacions i el procés a seguir. La conciliació dels diversos interessos constitucionals legítims és necessàriament del camp polític més que del judicial, precisament perquè aquesta conciliació només pot realitzar-se per mitjà del joc de les concessions recíproques que caracteritza les negociacions polítiques. En la mesura en què les qüestions abordades durant les negociacions anessin polítiques, els tribunals, conscients del paper que els correspon en un règim constitucional, no haurien d’exercir cap paper de vigilància.”
Tribunal Suprem del Canadà

“La funció jurídic-política de la Justícia és un component necessari de l’Estat de dret. El dret judicial és imprescindible. La tasca juridicopolítica dels tribunals exigeix un grau especial de contenció política i partidista dels jutges. En cas contrari es posa en perill la confiança en la independència i imparcialitat de la judicatura.”
Bernd Rüthers

Els dos paràgrafs que refereix el Dr. Iñaki Lasagabaster Herrarte, catedràtic de dret administratiu de la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea, a l’inici del seu llibre, Democracia, derecho a decidir, desobediencia civil. Sobre las causas de justificación en la STS 459/2019 (Institut d’Estudis de l’Autogovern, 2021), donen una imatge sintètica, però molt aclaridora, del que el lector posteriorment trobarà a l’interior d’aquesta detallada exegesi de l’anomenada “sentència del procés”, la Sentència del Tribunal Suprem número 459/2019, de 14 d’octubre (Sala Penal, Secció Primera).

Llegeix més »

La pèrdua de la condició de diputat d’Alberto Rodríguez – Joan Ridao
Professor agregat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya (en serveis especials)

Font: Unidas Podemos

Novament, un cas d’ingerència dels tribunals en l’esfera de les decisions dels parlaments sobre l’estatut dels seus membres
Com és conegut, la Sentència del Tribunal Suprem (TS) 750/2021, del 6 d’octubre, dictada en la causa especial 3/21029/2019 per un tribunal de set magistrats encapçalat pel president de la Sala Segona, Manuel Marchena, va considerar provat que el dirigent de Podemos, Alberto Rodríguez, va participar en 2014 en una escena grupal violenta contra policies després d’una manifestació a La Laguna (Tenerife), i que es va acostar a un dels agents i li va clavar una puntada de peu al genoll.

Per arribar a la condemna, el Tribunal es va basar únicament en la declaració com a testimoni del mateix policia agredit, de qui la sentència diu que no només “no va expressar cap dubte” al respecte, sinó que va persistir en la seva declaració i que això mateix es va veure corroborat pel fet d’haver acudit immediatament a rebre assistència mèdica. No obstant això, i és rellevant, dos dels magistrats que integraven el tribunal van manifestar la seva “radical” discrepància en sengles vots particulars, per considerar feble la prova practicada si del que es tractava, com en tot judici penal, era d’enervar el dret fonamental respecte a la presumpció d’innocència del condemnat.Llegeix més »

Recensión de la obra “La sentencia del procés. Una aproximación académica”, de Joan J. Queralt (director) – Albert Ruda González
Profesor agregado de derecho civil y decano de la Facultad de Derecho de la Universidad de Girona

No cabe duda de que la Sentencia del Tribunal Supremo (Sala Segunda) núm. 459/2019, de 14 de octubre, comúnmente conocida como “La sentencia del procés”, es una de las más importantes jamás dictadas en España. Ya en su momento, el proceso judicial que acabó culminando con la sentencia en cuestión recibió una atención inusitada por parte de la sociedad española en general (no hablemos de la catalana en especial) e incluso internacional, habiendo sido seguido in situ por observadores extranjeros y televisado en su integridad cual culebrón. Antes de conocerse el fallo, no faltaron numerosas predicciones sobre cuál sería este, y la materia en sí dio pie a un sinfín de debates de calado variopinto.Llegeix més »

“Fum, fum, fum” o la discutida competència municipal en la regulació dels clubs o associacions cannàbics: jurisprudència aplicable – Ricard Brotat i Jubert
Cap de Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Badalona i professor (doctor) associat del Departament de Ciència Política i Dret Públic a la UAB

Introducció
Els clubs de cànnabis, tot i les preteses propietats curatives o pal·liatives del producte, poden ser uns mals veïns. Entre els detractors d’aquest veïnatge vaporós, alguns ciutadans (no tots, ja que la cosa, com se sap, té els seus prosèlits) es queixen als ajuntaments i els ajuntaments, fins ara, per evitar la impressió que les emanacions volàtils d’aquestes activitats produeixen en l’olfacte i, en excés, en el comportament de les persones, han fet dues coses: aprovar ordenances reguladores i aprovar plans especials. Tant una com l’altra potestat administrativa estan en el marc del que s’anomena activitat local d’ordenació i intervenció administrativa, que es concreta en, d’acord al que prescriu l’apartat 1 de l’article 55 del ROAS (Decret 179/1995, de 13 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals): “L’activitat d’intervenció dels ens locals es pot portar a terme pels mitjans següents: a) Ordenances i bans. b) Instruments de planejament. c) Submissió a llicència i actes de control preventius. d) Ordres individuals de manament o de prohibició”. La submissió a llicència prèvia, o a un altre mitjà d’intervenció amb control previ, si n’hi ha, s’ha restringit a “raons imperioses d’interès general que ho justifiquin, de conformitat amb el que estableix la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, del 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior” d’acord amb el paràgraf 3 de l’article 29 de la Llei 18/2020, del 28 de desembre, de facilitació de l’activitat econòmica.Llegeix més »