La fauna nocturna del procediment administratiu
(1) L’aprovació de la Llei orgànica 2/2023, de 22 de març, del sistema universitari, ha obert la porta a l’adaptació dels estatuts universitaris a la nova llei. Estem vivint, per tant, una marea de modificacions que pot ser útil per a actualitzar velles regulacions i polir algunes arestes. Una d’elles és la presència del vot secret als òrgans col·legiats.
(2) En primer lloc, cal dir que –com assenyala Fernández Ramos (2021)–[i] el vot secret no està previst a la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), ni a les normes que la van precedir. És cert que el Reglament d’organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals ho regula per als plens de les entitats locals, però amb criteri inequívocament limitatiu: “la votació secreta només es pot utilitzar per elegir o destituir persones”. Sobre aquest darrer aspecte –l’elecció de persones– el vot secret sí que gaudeix d’una acceptació pacífica, basada en el lliure exercici del dret de sufragi.
El vot secret és un animal resistent i se’l veu de vegades en alguns caus burocràtics, emparat en la simple decisió del president de l’òrgan, en un reglament intern de legalitat qüestionable o en les comoditats derivades dels avenços informàtics en les reunions a distància.
(3) No obstant això, el vot secret és un animal resistent i se’l veu de vegades en alguns caus burocràtics, emparat en la simple decisió del president de l’òrgan, en un reglament intern de legalitat qüestionable o en les comoditats derivades dels avenços informàtics en les reunions a distància. I també se’l veu, evidentment, en certes regulacions. En concret, Fernández Ramos assenyala dos exemples:
– L’article 19.2 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya.
– Normes de l’àmbit universitari (especialment, per a l’elecció de certs càrrecs).
xiste en la universidad pública española un problema de gran calado que merece una atención y una respuesta que no se debe demorar. La realidad es que las nuevas tecnologías han facilitado la proliferación de comportamientos fraudulentos y, ante ellos, la respuesta normativa la encontramos en un reglamento preconstitucional, en concreto, en el Decreto, de 8 de septiembre de 1954, por el que se aprueba el Reglamento de Disciplina Académica de los centros oficiales de Enseñanza Superior y de Enseñanza Técnica. Este reglamento no responde a la protección de los valores sociales actuales, no contempla de manera específica los comportamientos fraudulentos que favorecen las tecnologías, ni aborda las cuestiones disciplinarias con los parámetros de un derecho administrativo sancionador con plenas garantías. Ante este panorama, el gobierno y el legislador no pueden continuar escondiendo la cabeza bajo el ala. Es evidente que encarar esta puesta al día del régimen disciplinario de los estudiantes universitarios es una tarea que generará polémica y desacuerdos y, seguramente, un desgaste para el gobierno que presente la iniciativa y el correspondiente proyecto de ley, pero esto no es motivo para evadir sus responsabilidades.
Tenim les universitats públiques operant sota condicions de funcionament de mera supervivència; això es deu a diferents motius que s’arrosseguen de fa anys, i que sintetitzant excessivament es reduïen, fins ara, a dos. El primer, ben conegut i enquistat, no és altre que la manca de finançament adequat; el segon, encara més antic i més crònic que l’anterior, és l’inadequat funcionament intern de la institució i els millorables lligams amb l’exterior. Doncs bé, ara ens han afegit un tercer problema no menor, de caire jurídic, amb l’entrada en vigor de les noves lleis bàsiques administratives, la 