El proper 12 de desembre està prevista la publicació del número 53 de la Revista catalana de dret públic. Per al proper número s’han seleccionat 10 articles, sotmesos a un sistema d’avaluació externa de doble cec, que tracten temes d’interès en l’actualitat: des de la corrupció, la política pressupostària o l’economia col·laborativa a la governança universitària i les polítiques de recerca, passant per qüestions constitucionals d’actualitat a França i Itàlia o temes relacionats amb la funció pública i el dret urbanístic.
Avancem a continuació els continguts del proper número.
L’article 49, alinéa 3, de la constitution du 4 octobre 1958: antidote ou « coup de force » ?
Hubert Alcaraz (professeur titulaire en droit public. Institut d’Études Ibériques et Ibérico-américaines)
L’article 49, alinéa 3, de la Constitution du 4 octobre 1958 a suscité récemment des critiques à l’occasion de son utilisation par le premier ministre. En réalité, les débats relatifs à l’usage de cet outil du parlementarisme rationalisé sont récurrents depuis les débuts de la Vème République. Toutefois, un examen détaillé du mécanisme lui-même et des hypothèses dans lesquelles il a été mis en œuvre permet de nuancer ces critiques et de démontrer son utilité, passée et présente.
Los organismos anticorrupción y el ejercicio de la potestad sancionadora: límites y propuestas para la prevención de la corrupción. En particular, el caso de la Oficina Antifraude de Cataluña.
Oscar Capdeferro Villagrasa (investigador postdoctoral del área de derecho administrativo, Universidad de Barcelona)
Los organismos de control son una pieza clave en la lucha contra la corrupción. Sin embargo, su funcionamiento en el Estado español durante los últimos años no parece haber sido el adecuado, pues han demostrado no haber sido capaces de poner freno a las prácticas de corrupción. A pesar de su potencial en la lucha contra la corrupción, organismos anticorrupción especializados como la Oficina Antifraude de Cataluña pueden ver reducido su impacto para atajar ese fenómeno si no se puede asegurar la efectividad de su actuación de prevención y control, por lo que se propone considerar la posibilidad de que el ordenamiento jurídico anticorrupción establezca obligaciones de prevención de la corrupción, y se atribuya a los organismos especializados la potestad de sancionar en caso de su deficiente cumplimiento.
Dalla “Carta Della Foresta” Al “Deficit Ecologico” Del Costituzionalismo
Michele Carducci (Professore ordinario di Diritto costituzionale comparato nell’Università del Salento-Lecce)
Esistono apposite garanzie costituzionali di tutela degli equilibri dell’ecosistema terra? Quali sono? Come operano? Qual è la loro funzione in un contesto mondiale di “deficit ecologico”? L’articolo discute la complessità costituzionale di questi interrogativi, alla luce anche delle riflessioni di filosofia politica di Peter Sloterdijk. Il “deficit ecologico” richiede interventi drastici non solo di contenimento delle emissioni inquinanti, ma soprattutto di recupero delle condizioni ecosistemiche necessarie appunto all’equilibrio ecologico del pianeta. Nella prospettiva della considerazione del “deficit ecologico” del pianeta, si osserva che gli strumenti del diritto costituzionale contemporaneo, fondati sulla logia “et-et” della ponderazione e del compromesso democratico, possono rivelarsi insufficienti o contraddittori al fine di produrre risposte adeguate alle sfide della sopravvivenza dell’umanità. La democrazia si basa sul consenso e quindi sugli interessi e bisogni che spingono il voto e le proiezioni sul futuro. Inoltre, la democrazia opera esclusivamente a livello nazionale, mentre i problemi ecologici sono globali e vanno al di là della contingenza degli interessi e delle aspettative. Pertanto, discutere dei problemi costituzionali di garanzia dell’ecosistema terra significa in primo luogo discutere del futuro della democrazia di fronte alla distruzione del pianeta terra, provocata dall’azione umana e dalle sue legittimazioni anche costituzionali.
El sistema català de recerca i innovació en el context europeu: avaluació i reptes
Laura Díez (Professora titular de dret constitucional de la Universitat de Barcelona)
Miriam Cueto (Professora titular de dret administratiu de la Universitat d’Oviedo)
Ana Fernández-Zubieta (Doctora en humanitats per la Universidad Carlos III de Madrid)
La política científica forma part de l’eix de les polítiques socioeconòmiques als estats europeus més avançats, per aquesta raó la Unió Europea ha promogut les Research Innovation Strategies for Smart Specialisation-RIS3, amb la intenció que els estats i les regions prioritzin la seva activitat econòmica sobre la base dels seus avantatges competitius i la seva massa crítica. En aquest context, moltes regions europees han pres consciència del potencial de les seves polítiques científiques, entre les quals destaca Catalunya. Aquesta regió ha desenvolupat des de fa dècades de manera intensa la seva competència en recerca i innovació, per la qual cosa resulta fonamental detectar quins són els seus reptes de futur en aquest àmbit. Amb aquesta finalitat, el present article ha seleccionat una sèrie de models de dret comparat i un conjunt de temes per avaluar, per tal d’identificar mancances i proposar reformes en el sistema català. Concretament, els països de referència han estat Alemanya, Àustria i el Regne Unit, i els temes la gestió/governança de la ciència i la planificació científica, incloent-hi en ambdós casos la qüestió de la col·laboració publicoprivada i la transferència de coneixements i resultats.
La aplicación de la normativa de seguridad y salud a la policía local: aspectos críticos y cuestiones controvertidas
Guillermo García González (Profesor agregado de derecho del trabajo y de la Seguridad Social. Universidad Internacional de La Rioja)
La extensión de la normativa de seguridad y salud laboral a los empleados públicos debe ser considerada como una de las mayores aportaciones de la LPRL. Sin perjuicio de ello, la universalización preventiva consagrada por la Ley 31/1995 ha tenido diferente alcance y efectividad en el ámbito público en función del tipo de empleado, de la actividad desarrollada y del ente empleador. Entre todos los empleados públicos, la Policía Local ha sido uno de los grupos que tradicionalmente ha recibido menor atención preventiva debido a la indefinición de nuestro ordenamiento jurídico, la superposición de normas de distinta procedencia y los problemas competenciales surgidos. Este complejo marco jurídico, carente de sistematización y con múltiples lagunas, ha supuesto que, en la práctica, la Policía Local se presente como uno de los colectivos más desprotegidos en materia de seguridad y salud laboral.
El presente estudio analiza el marco jurídico que regula la prevención de riesgos laborales en la Policía Local, señalando sus dificultades aplicativas e interpretativas y proponiendo vías de resolución para los conflictos que plantea nuestro impreciso sistema regulatorio en este ámbito. El artículo parte de la aplicación de la LPRL a la Policía Local, asunto controvertido en los primeros años de vigencia de la norma. Junto con la normativa estatal, se ahonda en el distinto desarrollo normativo que se ha generado en virtud del marco competencial pergeñado por nuestro ordenamiento jurídico. En este sentido, se analizan las distintas normas autonómicas, el papel regulatorio de la Administración Local y la función de la negociación colectiva. Más allá de análisis descriptivos, el estudio profundiza en las lagunas existentes en nuestro ordenamiento jurídico, las contradicciones y ambigüedades que concurren, y las posibles soluciones que se pueden proporcionar a los problemas aplicativos detectados.
Els òrgans de govern universitari: reforma i inclusió de membres externs
Albert Lladó Martínez (Professor associat de dret administratiu al Departament de Dret Públic de la Universitat de Girona)
Durant els darrers anys s’han publicat un nombre important d’estudis i articles al voltant de la governança de les universitats, el seu sistema de govern i la necessitat d’una reforma en profunditat per tal d’adaptar aquesta institució a les necessitats que la societat actual té de la universitat, que transcendeixen les clàssiques de la docència i la recerca. Amb aquest article pretenc fer aportacions al debat en curs, amb la voluntat d’incidir en la concreció d’alguns dels temes tractats, específicament sobre com s’hauria de configurar l’estructura del govern de la universitat, els seus òrgans, la seva composició i les relacions entre ells.
La qüestió de la incorporació de membres externs al govern universitari, de quina forma s’ha de produir, en quina mesura i amb quines atribucions, és un dels nuclis centrals de l’article. La configuració que plantejo es basa en un únic òrgan de govern amb majoria de membres externs i amb una àmplia capacitat per dissenyar i executar polítiques, tenint d’altra banda com a òrgan de control, un claustre universitari fort, que avali el pla estratègic que li presenti el govern i que exerceixi de garant de les llibertats acadèmiques.
Una reforma de l’abast que s’està estudiant, tant si s’adopta una línia semblant a l’exposada aquí com si s’opta per altres tipus de configuracions, implicarà necessàriament la modificació de l’actual o la redacció d’una nova llei orgànica reguladora de les universitats. Les implicacions que necessàriament sorgiran de les noves atribucions amb què, sens dubte, es dotarà la institució universitària tindran ressò a mitjà termini en la configuració de l’autonomia universitària i de les llibertats acadèmiques que al llarg de les passades dècades ha anat teixint el Tribunal Constitucional. Exposo també en aquest article algunes consideracions al voltant d’aquests aspectes.
Necesidad de incrementar la inversión pública y aplicación de la regla de gasto
Ester Marco Peñas (Profesora visitante, área de Derecho Financiero y Tributario, Departamento de Derecho, Universidad Pompeu Fabra)
El presente trabajo analiza el principal límite del gasto público derivado de la disciplina presupuestaria europea: la regla de gasto. Partiendo del estudio de su configuración en la normativa europea, se determina el margen de maniobra que la regla de gasto europea permite a los estados miembros para incrementar su gasto público. Este punto es clave especialmente en un momento en el que las instituciones europeas son conscientes de la necesidad de promover la inversión pública estratégica, para evitar situaciones de lento crecimiento económico o incluso decrecimiento. El Estado español, a diferencia de otros estados en situación presupuestaria pareja como Irlanda, ha introducido medidas legales específicas de disminución de ingresos tributarios (como la reforma fiscal del año 2015) que, debido a la aplicación de la regla de gasto, restringen sustancialmente la posibilidad de incrementar el gasto público en servicios sociales como sanidad o educación.
La memòria justificativa en el control judicial de la discrecionalitat administrativa del planejament urbanístic
Miquel Pons Portella (Advocat)
La memòria justificativa és un document en el qual el planificador urbanístic argumenta les raons per les quals ha decidit donar una determinada configuració a l’ordenació d’un territori. Es tracta d’un element que ha de formar part de la majoria d’instruments de planejament des de finals del segle XIX ençà, encara que no ha estat fins la dècada del 1970 que, amb una importància creixent, la jurisprudència de l’ordre contenciós administratiu l’ha pres com a referència bàsica a l’hora d’enjudiciar i controlar la discrecionalitat de l’Administració en el disseny i l’execució del planejament urbanístic. La legislació també s’ha fet ressò d’aquesta doctrina, de tal manera que s’ha generalitzat l’exigència de la memòria com a element essencial de qualsevol instrument de planejament i se n’ha pretès, a més, l’especialització, per
tal que tots els interessos a què ha de servir l’ordenació urbanística trobin la seva deguda justificació. És per tots aquests motius que la inexistència, la insuficiència o la defectuositat de la memòria justificativa ha donat i dóna lloc, encara avui, a l’anul·lació d’instruments de planejament precisament per no gaudir de la motivació que han de tenir totes les decisions administratives discrecionals com a garantia enfront de l’arbitrarietat de l’Administració.
La regulació de l’allotjament col·laboratiu a Catalunya: anàlisi de les propostes de l’Autoritat Catalana de la Competència
Mariola Rodríguez Font (Professora agregada interina, Departament de Dret Administratiu, Universitat de Barcelona)
La intervenció pública en l´anomenada “economia col·laborativa” és un desafiament present a les actuals agendes de governs i administracions. I és un desafiament perquè aquest nou model de mercat -caracteritzat a grans trets per potenciar l’intercanvi entre particulars de béns i/o serveis infrautilitzats mitjançant plataformes basades en l’ús de la tecnologia-, té un indiscutible caràcter disruptiu des dels punts de vista social, econòmic i també jurídic, dels quals els poders públics no es poden, per motius obvis, desentendre.
L´objectiu d´aquest treball és donar a conèixer com, a Catalunya, el tractament d´aquest fenomen per part de l´Administració pública, està potenciant de manera indiscutible la tasca de supervisió de l´Autoritat Catalana de la Competència (ACCO). Aquest organisme està jugant un paper essencial davant el repte col·laboratiu, ja que de les seves consideracions depèn, en part, la consolidació d´aquest nou tipus de model de mercat.
La situación administrativa de segunda actividad aplicable a determinados cuerpos especiales de funcionarios
Joan Manuel Trayter Jiménez (Catedrático de derecho administrativo de la Universidad de Girona).
Existen unos cuerpos de funcionarios (cuerpos de policía, cuerpos de bomberos, cuerpos de agentes penitenciarios o cuerpos de agentes rurales) que requieren, como condición de acceso a los mismos, superar determinadas pruebas físicas y psicotécnicas, motivadas por las especiales y particulares labores que se les encomiendan. Precisamente por ello, en las convocatorias de acceso a estos cuerpos especiales no se prevén reservas de plazas para personas con algún tipo de discapacidad, como ocurre con el resto de empleos públicos.
Para aquellos supuestos en que estos funcionarios, por circunstancias sobrevenidas (edad, incapacidad) no puedan prestar los servicios operativos propios del cuerpo o los puedan prestar solo sometidos a ciertas limitaciones, se ha regulado de forma dispersa y poco homogénea la situación administrativa especial de pase a segunda actividad, que habilita al funcionario a desempeñar un puesto de trabajo en su nueva condición.