A finals dels anys 60 del passat segle, un filòsof francès, Henri Lefebvre, va publicar un llibre titulat El dret a la ciutat, posant damunt la taula un concepte interessant per a la discussió intel·lectual.
Ara bé, en la segona dècada del segle XXI, ¿tenim realment totes les persones que vivim a les ciutats catalanes un dret a la ciutat? I si és així, i sobretot, què significa des d’un punt de vista concret de polítiques públiques i de gestió urbanes?
Sobre totes aquestes qüestions hem pogut discutir recentment a la Universitat de Barcelona, en una jornada internacional de tres dies organitzada en col·laboració amb UN-Habitat (se’n pot trobar una descripció en aquest enllaç i en aquest altre enllaç).
La resposta a la primera pregunta és afirmativa. Les persones tenim un dret a la ciutat, reconegut ara ja internacionalment i nacional.
a) Des de la perspectiva internacional, la Nova agenda urbana, sorgida de la reunió internacional Habitat III que va tenir lloc a Quito a la tardor de 2016 (veure aquí) i recollida en la resolució 71/256 de 23 desembre de 2016 de Nacions Unides, reconeix en el seu paràgraf 11 el dret a la ciutat, impulsat per molts moviments cívics i governs d´arreu del món. Concretament assenyala que:
“Compartim l’ideal d’una ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom. Fem notar els esforços d’alguns governs nacionals i locals per consagrar aquest ideal, conegut com “el dret a la ciutat”, en les seves lleis, declaracions polítiques i cartes”.Llegeix més »
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...