La pandemia, el constitucionalismo y los derechos, con especial referencia a México – Víctor Collí Ek
Profesor de derecho constitucional en la Universidad Autónoma de Campeche

Sin duda alguna lo que está pasando actualmente en el mundo es un evento sin precedentes. Nunca habíamos estado tan interconectados y habíamos sido tan interdependientes. El virus SARS CoV-2 y la enfermedad que genera, la COVID-19, definitivamente están hechos para la sociedad actual. Es un virus muy eficiente en su capacidad de supervivencia y contagio.

El estado de cosas actual indudablemente provoca nuestra reacción instintiva a la desesperación y los actos que esto genera, pero —como siempre nos han recomendado— no hay que perder la calma, como personas y como sociedad. Hay que parar un momento, observar y tener una idea clara de cómo estamos, qué tenemos, qué necesitamos. Esto es especialmente importante cuando hablamos de respetar la dignidad humana.Read More »

La sentència N.D. i N.T. contra Espanya: la nova doctrina de la Gran Sala del TEDH sobre les anomenades devolucions en calent – Markus González Beilfuss
Professor titular de dret constitucional a la Universitat de Barcelona

Tanca metàlica amb restes de roba trencada i enganxada
Autoria: fronterasur, amb llicència CC BY-NC 2.0

El passat 13 de febrer, la Gran Sala del TEDH va dictar la sentència definitiva sobre el cas N.D. i N.T. contra Espanya, en què l’objecte principal de debat era si la “devolució en calent” al Marroc de dos joves subsaharians que havien intentat saltar la tanca de Melilla havia vulnerat el Conveni europeu de drets humans (CEDH). La decisió de la Gran Sala s’esperava amb molt d’interès per part del Govern espanyol i les organitzacions no governamentals que treballen en l’àmbit de l’asil i l’estrangeria, i no ha deixat indiferent a ningú: la Gran Sala ha donat de forma unànime la raó al Govern espanyol i s’ha apartat del criteri de la Sala Tercera del TEDH, que en una sentència prèvia havia considerat també per unanimitat que l’actuació de la Guàrdia Civil havia vulnerat la prohibició d’expulsions col·lectives de persones estrangeres establerta a l’article 4 del Protocol 4 al CEDH. Aquest apunt pretén centrar-se en els aspectes més importants d’una decisió judicial que pot ser molt transcendent des del punt de vista dels límits del control de fronteres a Espanya i Europa i que, com es veurà, és molt discutible des d’un punt de vista jurídic, a la vegada que perillosa des de la perspectiva de la protecció efectiva dels drets reconeguts al Conveni europeu de drets humans.Read More »

La Comissió de Venècia i l’oposició parlamentària – Joan Vintró Castells
Catedràtic de dret constitucional a la UB

La Comissió de Venècia és un organisme consultiu del Consell d’Europa que, com el seu nom oficial indica, està al servei de la democràcia mitjançant el dret. En aquest sentit, desenvolupa, entre altres comeses, tasques d’assessorament i d’estudi destinades a millorar el funcionament de les institucions democràtiques en els estats membres de l’esmentada institució internacional. Els que hem tingut el privilegi de col·laborar en missions de la Comissió de Venècia podem donar fe de la utilitat de les intervencions d’aquest organisme en determinats processos de consolidació democràtica, com, per exemple, en els esdevinguts en alguns països de l’est d’Europa.

Atès el perfil descrit, revesteix un gran interès que la Comissió de Venècia aprovés el juny de 2019 el document Paràmetres de les relacions entre la majoria parlamentària i l’oposició en una democràcia: una llista de criteris (CDL-AD(2019)015). Es tracta d’un text que, partint de resolucions anteriors de la mateixa Comissió de Venècia, d’informes d’organismes internacionals com la Unió Interparlamentària i de la herència constitucional europea, pretén oferir amb una certa concreció les pautes per inspirar la configuració de l’estatut jurídic de l’oposició en un parlament democràtic.Read More »

La progressiva consolidació de la Unió Econòmica i Monetària al si de la Unió Europea – Andreu Olesti Rayo

L’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea (TUE), l’1 de novembre de 1993, va ser el punt de sortida del procés que, anys després, l’1 de gener de 1999, va portar a la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Inicialment aquesta es va configurar com una unificació monetària, on els estats participants transferien l’exercici exclusiu de les competències en política monetària; en canvi, la unió econòmica era merament nominal i es cimentava sobre una feble coordinació de les polítiques econòmiques dels seus membres.

La gravetat de la crisi econòmica i financera ha obligat les institucions europees a adoptar un conjunt d’actuacions que han intensificat la coordinació de les polítiques econòmiques estatals. Les mesures s’han dirigit, en una primera instància, a evitar el col·lapse financer, que amenaçava d’esfondrar el funcionament econòmic de la Unió Europea (UE), i, en segon lloc, a dotar-se d’instruments i mecanismes preventius per reduir la possibilitat que, en un futur, es repeteixin aquestes crisis. Aquesta dualitat en les accions ha permès donar les primeres passes envers una unió bancària (UB) entre els països de l’eurozona.

En conseqüència, en els darrers anys, el canvi introduït en l’operativitat de la UEM ha estat destacable: la crisi en va posar al descobert les vulnerabilitats, els desequilibris i els problemes de funcionament. Ara bé, les solucions aportades han obeït a la necessitat de donar respostes ràpides als problemes que ocasionava la greu situació desencadenada. L’activitat desenvolupada en els últims anys, en moltes ocasions amb caràcter d’urgència, ha comportat l’adopció d’un complex entramat normatiu de diversa naturalesa, sobre qüestions similars, amb la pretensió d’assolir finalitats semblants. Aquesta circumstància ha donat lloc a la creació d’un conglomerat normatiu heterogeni i mancat de transparència.Read More »

A propósito de la “fundamentalidad” del derecho a la vivienda. La experiencia argentina – José Sebastián Kurlat Aimar

En Argentina ciertas cifras indican que el déficit habitacional afecta al 28% de la población. Ciertamente, la cuestión habitacional reviste plena actualidad en nuestro país. A pesar de ello, puede decirse que el derecho a la vivienda reviste en Argentina el carácter de derecho fundamental. Tal es la demostración en la que nos embarcamos en las líneas que escribimos. ¿Qué es lo que lo hace un derecho que detente tal envergadura? ¿En qué teoría de los derechos fundamentales se inserta esta problemática?Read More »