El movimiento soberanista en Quebec tras las elecciones federales canadienses de 2021: ¿renovarse o morir? – Francisco Javier Romero Caro
Senior Researcher Institute for Comparative Federalism - Eurac research Bolzano/Bozen

Col·legi electoral durant les eleccions federals de setembre de 2021 al Canadà. Font: Wikimedia commons. Llicència CC0 1.0 Universal Public Domain Dedication.

A finales de septiembre de 2021, Canadá celebró sus segundas elecciones en apenas dos años. A pesar de que la pandemia estaba lejos de estar controlada en algunas zonas del país y de que no parecían existir indicios que pusieran en riesgo la estabilidad del Gobierno, pues este ha sido capaz de sacar adelante sus principales proyectos, Justin Tudreau decidió solicitar a la Gobernadora General la disolución de los Comunes y la convocatoria de elecciones generales con la intención de alcanzar una mayoría absoluta que le permitiera gobernar sin depender del apoyo de otras formaciones. Sin embargo, la realidad es tozuda y a pesar de lo mucho que ha cambiado el mundo en estos dos años, el panorama político canadiense parece haberse conservado en una burbuja, puesto que la cita electoral deparó unos resultados prácticamente idénticos a los de 2019. Tras una corta campaña marcada por la ausencia de grandes eventos a causa de la pandemia, el Partido Liberal de Trudeau ha repetido victoria con 160 escaños (+3) y el 32,6% de los votos. El Partido Conservador de Erin O’Toole queda en segunda posición tras volver a vencer en votos (33,7%), pero perdiendo dos escaños hasta los 119. El Bloc Québécois (BQ) queda como tercera fuerza con 32 escaños (7,7%; =), por delante del NPD (Nuevo Partido Democrático) [25 escaños (+1) y 17,8%]. Por su parte, el Partido Verde ha obtenido 2 escaños (-1) con el 2,3% de los votos, mientras que el Partido Popular, apoyado por el negacionismo antivacunas, ha disparado sus apoyos hasta rozar el 5%, aunque ello no le ha servido para obtener representación.Llegeix més »

La pèrdua de la condició de diputat d’Alberto Rodríguez – Joan Ridao
Professor agregat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya (en serveis especials)

Font: Unidas Podemos

Novament, un cas d’ingerència dels tribunals en l’esfera de les decisions dels parlaments sobre l’estatut dels seus membres
Com és conegut, la Sentència del Tribunal Suprem (TS) 750/2021, del 6 d’octubre, dictada en la causa especial 3/21029/2019 per un tribunal de set magistrats encapçalat pel president de la Sala Segona, Manuel Marchena, va considerar provat que el dirigent de Podemos, Alberto Rodríguez, va participar en 2014 en una escena grupal violenta contra policies després d’una manifestació a La Laguna (Tenerife), i que es va acostar a un dels agents i li va clavar una puntada de peu al genoll.

Per arribar a la condemna, el Tribunal es va basar únicament en la declaració com a testimoni del mateix policia agredit, de qui la sentència diu que no només “no va expressar cap dubte” al respecte, sinó que va persistir en la seva declaració i que això mateix es va veure corroborat pel fet d’haver acudit immediatament a rebre assistència mèdica. No obstant això, i és rellevant, dos dels magistrats que integraven el tribunal van manifestar la seva “radical” discrepància en sengles vots particulars, per considerar feble la prova practicada si del que es tractava, com en tot judici penal, era d’enervar el dret fonamental respecte a la presumpció d’innocència del condemnat.Llegeix més »

Un poder perillós? Reflexions sobre l’activisme judicial contra l’ajornament electoral – Pau Bossacoma Busquets
Professor de dret a la Universitat Pompeu Fabra

Autoria: HEMAV – Llicència CC BY-NC-ND 4.0

El cèlebre Alexander Hamilton, un dels pares de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, descrivia el poder judicial com “el menys perillós per als drets polítics de la Constitució, perquè és el que disposa de la menor capacitat de pertorbar-los o vulnerar-los”. El poder legislatiu, a més d’establir les lleis, disposa de la cartera i el poder executiu de l’espasa; en canvi, segons Hamilton, el poder judicial no té influència sobre l’espasa ni sobre la cartera. El darrer no té força, ni riquesa, ni voluntat, ans només judici.Llegeix més »

El artículo 58 bis de la LOREG y su constitucionalidad- Andoni Polo Roca

La Ley Orgánica 3/2018, de 5 de diciembre, de Protección de Datos Personales y garantía de los derechos digitales (en adelante, LOPDGDD) ha querido renovar la legislación española en materia de protección de datos y garantizar los derechos digitales, pero, además, ha introducido una modificación en la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General (en adelante, LOREG): el artículo 58 bis. Este artículo posibilita la elaboración de perfiles ideológicos con fines electorales que permitirá a los partidos hacer propaganda electoral personalizada. Este nuevo precepto fue objeto de recurso por parte del Defensor del Pueblo y su constitucionalidad fue resuelta por el Tribunal Constitucional (en adelante, TC) en la Sentencia 76/2019, de 22 de mayo. Esta nueva disposición legal podría vulnerar tanto el Reglamento (UE) 2016/679 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 27 de abril de 2016, relativo a la protección de las personas físicas en lo que respecta al tratamiento de datos personales y a la libre circulación de estos datos y por el que se deroga la Directiva 95/46/CE (en adelante, RGPD), como la propia LOPDGDD (con la que fue introducida) o la Constitución española (en adelante, CE), por lo que debemos preguntarnos: ¿cumple los requisitos necesarios de constitucionalidad y proporcionalidad?Llegeix més »

What role for political parties in the Italian electoral reforms? – Diego Praino and Gennaro Ferraiuolo

Bancada del Parlament italiàThe Italian electoral system, in the past twenty-five years, has been through a “saga”. We have seen referenda that have altered the rules, several reforms at the different levels of government, decisions of the Constitutional Court that modified the electoral formula, and so on.

Since the 1990s, the key idea has been “government stability”. That was only natural. In front of severe institutional and political problems—such as high fragmentation of government coalitions, frequent executive crises and dissolutions of Parliament, etc. —the main goal has been to achieve a system where it is possible to identify a clear winner who will be able to govern for a whole term. With this goal in mind, the Italian legislator has intervened several times at different levels of government, from the municipalities and provinces to the regions and the state.

But it seems that the way this idea has been put into practice does not really make sense. Are the electoral mechanisms adopted consistent with the “natural” political dynamics within a multi-party parliamentarism? The answer is probably “no”, and a thorough analysis of these reform processes and of how they worked is extremely useful to verify this claim.

We present such analysis in the paper “The role of political parties in the Italian electoral reforms”, published in the Revista Catalana de Dret Públic last December (No. 57, pages 154-165).Llegeix més »