Es compleixen quaranta anys de la promulgació de la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, que aprovà l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. El seu articulat va experimentar dues importants modificacions en els anys 1994 i 1999, especialment destacables pel que fa al sostre competencial. Més endavant, s’aprovà un nou text estatutari, tot i la denominació de la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Aquesta, avui vigent, ha estat modificada recentment, i en molt pocs aspectes, per la Llei orgànica 1/2022, de 8 de febrer. El text actual suposa certament un pas de gegant en la consolidació d’un alt nivell de poder de decisió autonòmic en nombrosos àmbits.Llegeix més »
La figura normativa del decret llei a l’ordenament jurídic La Constitució espanyola inclou la figura normativa del decret llei en el sistema de fonts del dret. Ho fa a l’article 86, dins del capítol segon del títol III, dedicat a l’elaboració de les lleis. També l’incorpora l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 dins del capítol primer del títol II, referit al Parlament.
Com és sabut, el decret llei és una norma amb rang de llei que els governs elaboren i promulguen abans de cap intervenció de l‘Assemblea legislativa –la tramita posteriorment– per motius de necessitat urgent i extraordinària, que són els elements que configuren l’anomenat pressupòsit habilitant de la norma. Els governs no poden exercir aquesta facultat sense que es donin alhora aquestes dues circumstàncies, però tampoc poden exercir-la per regular, en el cas del govern de l’Estat, sobre institucions bàsiques de l’Estat; sobre els drets, els deures i les llibertats dels ciutadans regulats en el títol I de la Constitució, i sobre el règim de les comunitats autònomes, ni tampoc en relació amb el dret electoral general ni als pressupostos generals de l’Estat. El Govern de Catalunya tampoc no pot dictar decrets llei relatius a la reforma de l’Estatut, a les matèries reservades a les lleis de desenvolupament bàsic de l’Estatut, a la regulació essencial i al desenvolupament directe dels drets reconeguts per l’Estatut i als pressupostos de la Generalitat. El decret llei és una excepció a la facultat del legislador, d’aquí venen totes aquestes limitacions.Llegeix més »
Durant molts anys, els tràmits i requisits previs a l’aprovació de normes reglamentàries es van abordar en el nostre ordenament jurídic de manera summament esquemàtica i amb un grau important de deixadesa. A diferència de l’elaboració de disposicions legals, que comptava amb una regulació més completa, el procediment d’elaboració de reglaments, tant a nivell estatal com autonòmic, es liquidava en un parell d’articles a la llei corresponent del govern o de procediment administratiu; tònica que només es trencava en algunes comunitats autònomes. En aquest sentit, la Llei 8/2003, de 22 de desembre, d’elaboració de disposicions generals del País Basc; o la regulació continguda als articles 59 a 70 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, reflectien una major atenció cap a aquesta important matèria.
Per si el fet anterior no fos poc, aquesta regulació va entrar en un procés d’atomització, provocat per l’aprovació de diverses normes, tant generals com sectorials, que imposaven tràmits o requisits per a la innovació de l’ordenament jurídic no previstos a les lleis reguladores del procediment d’elaboració de disposicions generals. Les normes que van incidir en l’exercici de la potestat normativa, entre les quals tenen un paper destacat les diverses lleis de transparència, van representar un reforç de la qualitat normativa i dels drets dels ciutadans en aquest àmbit; però, com a contrapartida, van generar una dispersió normativa en la regulació del procediment d’elaboració de disposicions generals difícilment conciliable amb el principi de seguretat jurídica.Llegeix més »
Votacions durant el debat per a l’aprovació de la Llei de pressupostos de la Generalitat 2020, el 24 d’abril de 2020 / Parlament de Catalunya (Job Vermeulen)
Els pressupostos públics són l’instrument principal amb què compta el sector públic per tal d’ordenar tant la seva política econòmica fiscal com per donar suport financer a la implementació de les seves diferents polítiques sectorials. Tanmateix, arran d’aquest caràcter estructurador de les polítiques econòmiques i sectorials que pretén dur a terme un Govern, esdevé necessari que s’hi duguin a terme els processos corresponents de transparència i rendició de comptes, així com que estigui sota l’escrutini, debat i aprovació per part del poder legislatiu, en exercir aquest la representació de la ciutadania.
En relació amb això, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE, 2019) ressalta que els parlaments tenen un paper fonamental a l’autoritzar les decisions pressupostàries i mantenir els governs responsables de les seves accions i que cal que els governs facilitin un debat inclusiu, participatiu i realista en relació amb les decisions pressupostàries, amb l’objectiu d’oferir oportunitats al Parlament i a les seves comissions per participar en el procés pressupostari en totes les etapes clau del cicle pressupostari, tant ex ante com ex post.Llegeix més »
¿A quiénes se vacuna en España? el Consejo interterritorial propone (obligatoriamente)… En España los elementos básicos de quiénes son vacunados frente a la COVID-19 se deciden por el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud. En septiembre de 2020 se decidió una única Estrategia de vacunación frente al COVID-19 en España. Dicho documento se va actualizando y establece los “Grupos de población y tipo de vacuna a administrar”. A saber: Grupo 1. Residentes y personal sanitario y sociosanitario que trabaja en centros de mayores y de atención a grandes dependientes; Grupo 2. Personal de primera línea en el ámbito sanitario y sociosanitario; Grupo 3. Otro personal sanitario y sociosanitario y trabajadores de instituciones penitenciarias; Grupo 4. Grandes dependientes que no estén actualmente institucionalizadas; Grupo 5. Personas vulnerables por su edad, no residentes de centros de mayores, según franjas de edades (más de 80, más de 70 y más de 60; Grupo 6. Colectivos en activo con una función esencial para la sociedad (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, Emergencias y Fuerzas Armadas, docentes no universitarios; Grupo 7. Menores de 60 años con condiciones de riesgo alto. A partir de ahí se incluyen franjas de edad (56-59 años, 44-55).Llegeix més »
La figura normativa del decret llei a l’ordenament jurídic
