70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans – Ferran Armengol Ferrer

Enguany es commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Si bé inicialment se li va voler donar una aparença modesta (una mera resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides), la seva projecció ha estat enorme, tant a nivell internacional com en l’àmbit constitucional intern, tal com prova la menció explícita que en fan l’article 10.2 de la Constitució espanyola de 1978 i l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

El reconeixement dels drets humans té el seu precedent més remot en les Declaracions de Filadèlfia (1774) i Virgínia (1776) i, sobretot, en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada en plena Revolució Francesa (1789), que van determinar aquells drets que en endavant es considerarien com a fonamentals de la persona humana i que, amb més o menys extensió, es recollirien en les constitucions de signe liberal. Aquest reconeixement de drets individuals es mantenia, tanmateix, en l’esfera interna dels estats. A nivell internacional, la protecció de drets individuals no anava més enllà de les anomenades “intervencions per causa d’humanitat”, per les quals els estats intervenien en defensa de determinats grups nacionals o religiosos, que ja eren admeses en el dret internacional clàssic. Ja en el Tractat de Versalles es va instituir la política de minories nacionals, encomanada a la Societat de Nacions, i es va crear l’Organització Internacional del Treball. En ambdós casos, però, el reconeixement de drets individuals quedava supeditat a l’objectiu de garantir la pau mundial: evitar, respectivament, els conflictes entre minories ètniques o religioses i els que es podien derivar de la injustícia en les condicions de treball.Read More »

Prat de la Riba i el principi de les nacionalitats – Ferran Armengol Ferrer

Quan es parla d’Enric Prat de la Riba se sol posar èmfasi en la seva trajectòria política i en la seva obra de govern. Però poques vegades s’ha aprofundit en el fonament del seu pensament i les influències o connexions amb els corrents intel·lectuals europeus, més enllà d’esmentar els seus lligams amb les idees de Herder i altres autors romàntics alemanys.

Per això m’ha semblat interessant recuperar un petit article que Prat de la Riba va publicar l’any 1898 a la Revista Jurídica de Catalunya, emmarcat dins d’una secció que es titulava “Miscelánea Jurídica”, on Prat publicava uns assaigs curts sobre qüestions jurídiques diverses. Aquestes “Misceláneas” s’han considerat com una de les activitats més valuoses de Prat com estudiós (vg. Carme Arnau, “Enric Prat de la Riba”, estudi previ a Enric Prat de la Riba,  La Nacionalitat Catalana, 4a. ed., Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 6) . El títol era “El principio de las nacionalidades en la sociologia y en el derecho internacional”, i tractava sobre una obra publicada pel jurista i polític italià Luigi Gasparotto (1873-1954) que portava, justament, aquest títol, Il principio della nazionalità nella sociologia e nel diritto internazionale. Gasparotto, que havia de ser un dels polítics italians més prominents de la primera meitat del segle XX, qüestionava el principi de la nacionalitat tal com l’havia formulat el també jurista italià Pasquale Stanislao Mancini (1817-1888). Tanmateix, Prat, seguidor de les idees de Mancini, feia en el seu article una esmena a la totalitat a les tesis de Gasparotto i avançava alguna de les idees clau que desplegaria més endavant a la seva obra més coneguda, La nacionalitat catalana.Read More »