70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans – Ferran Armengol Ferrer

Enguany es commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Si bé inicialment se li va voler donar una aparença modesta (una mera resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides), la seva projecció ha estat enorme, tant a nivell internacional com en l’àmbit constitucional intern, tal com prova la menció explícita que en fan l’article 10.2 de la Constitució espanyola de 1978 i l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

El reconeixement dels drets humans té el seu precedent més remot en les Declaracions de Filadèlfia (1774) i Virgínia (1776) i, sobretot, en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada en plena Revolució Francesa (1789), que van determinar aquells drets que en endavant es considerarien com a fonamentals de la persona humana i que, amb més o menys extensió, es recollirien en les constitucions de signe liberal. Aquest reconeixement de drets individuals es mantenia, tanmateix, en l’esfera interna dels estats. A nivell internacional, la protecció de drets individuals no anava més enllà de les anomenades “intervencions per causa d’humanitat”, per les quals els estats intervenien en defensa de determinats grups nacionals o religiosos, que ja eren admeses en el dret internacional clàssic. Ja en el Tractat de Versalles es va instituir la política de minories nacionals, encomanada a la Societat de Nacions, i es va crear l’Organització Internacional del Treball. En ambdós casos, però, el reconeixement de drets individuals quedava supeditat a l’objectiu de garantir la pau mundial: evitar, respectivament, els conflictes entre minories ètniques o religioses i els que es podien derivar de la injustícia en les condicions de treball.

L’auge dels totalitarismes, a partir dels anys 20 i 30 del segle XX, i el nivell de degradació de la dignitat humana que van comportar, van fer comprendre la necessitat de protegir els drets individuals de les persones mitjançant un instrument d’abast internacional. La primera proposta en aquest sentit la va presentar el Govern nord-americà en el projecte inicial del que seria la Carta de les Nacions Unides, en la qual s’havia inclòs una declaració internacional de drets humans que havia de formar part de la mateixa Carta i havia de ser acceptada com a condició prèvia per a ser admès com a membre de l’organització. La proposta, però, no va convèncer els britànics ni els russos, per la qual cosa aquesta declaració va caure del text definitiu de la Carta. No obstant això, les pressions de l’opinió pública dels Estats Units, a les quals es van afegir els països participants en la Conferència Interamericana celebrada a Ciutat de Mèxic entre febrer i març de 1945, aconseguirien que el text definitiu de la Carta de les Nacions Unides, aprovat a la Conferència de San Francisco el juny de 1945, recollís un compromís inequívoc amb la protecció dels drets humans. Aquest compromís es fa palès des del mateix Preàmbul de la Carta, en el qual els membres de l’ONU es declaren resolts a “(…) reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites”. Ja en el text articulat, i segons l’article 55,c) de la Carta, l’Organització de les Nacions Unides ha de promoure “(…) el respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat d’aitals drets i llibertats”. Amb aquesta finalitat, es preveu que tant l’Assemblea General com el Consell Econòmic i Social promoguin estudis i facin recomanacions sobre aquestes qüestions (art. 13.1.b), 62.2) i 68 de la Carta de les Nacions Unides).

Tan bon punt l’Organització de les Nacions Unides va començar a funcionar efectivament, els seus membres van voler fer efectiu aquest compromís de la Carta amb els drets humans. Tant és així que tot just constituït el Consell Econòmic i Social, una de les primeres tasques que li foren encomanades va ser l’elaboració d’una carta internacional de drets humans. Amb aquesta finalitat, es va constituir una comissió, d’acord amb l’article 68 de la Carta, que iniciaria els seus treballs l’any 1946, sota la direcció del jurista francès René Cassin. Dins la comissió es van fer patents dues postures sobre l’abast que havia de tenir aquell document. D’una banda, la que el considerava com un text interpretatiu de la Carta de les Nacions Unides i en compartiria, per tant, la força vinculant. De l’altra, la que l’entenia com un compromís de caràcter moral, sense contingut jurídic. Aquesta segona interpretació s’acabaria imposant i es va veure reflectida en el projecte de resolució que la comissió va trametre a l’Assemblea General de les Nacions Unides, la tardor de 1948. El text sotmès a aprovació constava de cinc apartats, dels quals la DUDH n’era el primer (apartat A). Els restants eren “el dret de petició” (B), “la sort de les minories” (C), la publicitat que els Estats havien de donar a la DUDH, que havia de ser el més àmplia possible (D) i un “projecte de Pacte sobre els drets humans” (E). És a dir, els drets humans quedaven recollits en la DUDH com un “ideal comú” compartit per tots els membres de Nacions Unides, que els estats havien de difondre al màxim possible i desenvolupar en el futur a través de l’aplicació de mesures nacionals i internacionals. Així es desprèn del preàmbul de la Declaració, que es proclama “(…) com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius”.

L’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el text definitiu mitjançant la Resolució 217(III), de 10 de desembre de 1948. Tot i que s’havia optat per la solució menys incòmoda per als estats, aquell text no va aconseguir, tanmateix, el suport unànime dels llavors 48 membres de Nacions Unides. No es va registrar, certament, cap vot en contra, però es van abstenir la URSS i els seus satèl·lits, Aràbia Saudita i Sud-àfrica.

Pel que fa concretament a la DUDH, el seu text es compon d’un preàmbul i trenta articles. El preàmbul comprèn allò que és pròpiament la Declaració i exposa els objectius i les circumstàncies que van donar lloc a la seva proclamació. En aquest sentit, es fa esment dels actes de barbàrie originats pel desconeixement dels drets humans i l’aspiració de “l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença”, la necessitat de protegir els drets humans amb un règim de dret que eviti que les persones es vegin obligades a la rebel·lió com a últim recurs, la importància de mantenir relacions amistoses entre les nacions i el compromís dels Estats membres de l’ONU al respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals, entesos en una concepció comuna.

Els trenta articles enuncien els drets humans i les llibertats fonamentals reconegudes a totes les persones. No es va establir cap mena de subdivisió en el text articulat, però és possible distingir-hi diverses parts en funció del contingut dels articles. Així, els articles 1 i 2 estableixen uns principis generals, la llibertat i la igualtat de tots els éssers humans en dignitat i en drets, i el reconeixement a tots ells d’aquests drets sense cap distinció de raça, color, sexe, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. Els articles 3 a 21 són la part més àmplia i inclouen els drets civils i polítics (vida, llibertat, seguretat; prohibició de l’esclavitud; prohibició de la tortura i dels tractes cruels, inhumans o degradants; reconeixement de la personalitat jurídica; igualtat davant la llei; dret a un recurs efectiu davant dels tribunals i a ser escoltat per un tribunal independent i imparcial; prohibició de la detenció, empresonament o desterrament arbitrari; presumpció d’innocència i nulla poena sine lege; prohibició d’intromissions arbitràries en la vida privada, domicili, correspondència, etc.; llibertat de circulació; dret d’asil; dret a la nacionalitat; dret al matrimoni i fundar una família; dret a la propietat; llibertat de pensament, consciència i religió; llibertat d’opinió i expressió; dret de reunió amb finalitats pacífiques; participació en el govern i accés a la funció pública). Els articles 22 a 27 recullen, per la seva part, els drets de caràcter econòmic, social i cultural (dret a la seguretat social; dret al treball, la lliure elecció de la seva ocupació, condicions equitatives i satisfactòries de treball, protecció contra l’atur; salari igual per igual treball; remuneració equitativa i satisfactòria; dret a constituir sindicats; descans, lleure i vacances pagades; nivell de vida que asseguri el benestar propi i de la família; assistència de la maternitat i la infantesa; dret a l’educació i dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat). Finalment, els articles 28, 29 i 30 recullen una mena de clàusules de tancament, que enllacen amb els principis generals enumerats als articles 1 i 2: el dret a un ordre social i internacional en què puguin ser efectius els drets i llibertats reconeguts en la Declaració (art. 28); el reconeixement dels deures de la persona envers la comunitat (art. 29.1); la possibilitat d’establir limitacions a aquests drets i llibertats, per llei i únicament per a garantir el reconeixement i el respecte dels drets dels altres (art. 29.2), i la prohibició d’interpretar la Declaració en el sentit d’autoritzar un Estat, persona o grup a emprendre activitats o realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets o llibertats que s’hi enuncien.

El reconeixement i aplicació efectius dels drets i llibertats proclamats en la DUDH, als quals fa esment la mateixa Declaració al seu preàmbul, havien de recórrer, tanmateix, un llarg camí, ja que es van veure entorpits per les circumstàncies de la Guerra Freda i de la descolonització. De fet, les primeres realitzacions efectives en aquest àmbit es van veure en l’àmbit europeu. El 4 de novembre de 1950 se signava a Roma el Conveni Europeu de Drets Humans, tractat internacional, i com a tal integrat en l’ordenament jurídic dels països signants, que recollia i desenvolupava els drets proclamats en la DUDH i instituïa un òrgan judicial supranacional, el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb la finalitat de vetllar per al seu compliment. En l’àmbit pròpiament dit de les Nacions Unides, els avenços van ser molt més lents. El 1952, s’acordava dividir el Pacte sobre Drets Humans, previst en la Resolució 217(III) en dos instruments diferenciats, el Pacte Internacional sobre Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, d’acord amb les respectives prioritats dels dos blocs enfrontats en la Guerra Freda. La negociació d’aquests Pactes s’havia d’allargar, tanmateix, fins al 19 de desembre de 1966, quan foren aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides. I encara es va haver d’esperar deu anys més, fins al 1976, perquè reunissin el mínim de ratificacions necessàries per a la seva entrada en vigor com a tractats internacionals. Aquests Pactes, que com a part del dret intern poden ser invocats davant dels tribunals nacionals, compten a més amb uns comitès específics que coneixen de les denúncies que se’ls pugui presentar per incompliment dels drets humans, un cop exhaurits els recursos interns. El desplegament a nivell regional continuaria, en primer lloc, amb la Carta Americana dels Drets Humans (Pacte de San José de Costa Rica) i més endavant, dins l’àmbit europeu, amb la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Es pot afirmar doncs, amb Emmanuel Decaux, que la DUDH ja forma part del Dret internacional general (Decaux, Emmanuel (2018). Brève histoire juridique de la Déclaration universelle des droits de l’homme. Revue trimestrielle des droits de l’homme, (116), 839 i seg.).

No menys important que aquest desplegament estrictament jurídic ha estat la difusió del concepte dels drets humans a través d’activitats divulgatives i educatives, tal com es preveia a la Declaració mateixa. A Catalunya aquest tipus d’activitats, portades a terme per diverses entitats, tant públiques com privades, han tingut una especial incidència, com ho proven la publicació, ja el 1960, de la primera traducció de la Declaració al català, o els nombrosos actes, estudis i publicacions que tingueren lloc el 1998, en ocasió de cinquantenari de la Declaració. Aquesta conscienciació sobre els drets humans ha arribat als textos constitucionals i ha anat impregnant la societat, cada cop més conscient dels seus drets . És important mantenir-la, més encara en un temps que semblen revifar alguns dels perills que es van voler conjurar amb la Declaració.

 

Ferran Armengol Ferrer
Professor associat de dret internacional públic i relacions internacionals. Universitat de Barcelona

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s