En aquestes notes apressades sobre la STS de la Sala Segona, de 14 d’octubre de 2019, coneguda com la sentència del procés, em centraré en tres punts: l’estructura de la sentència, la supremacia de la llei penal sobre els drets fonamentals i els aspectes essencials del delicte de sedició. Tot precedit d’una breu introducció sobre el dret a la legalitat sancionadora.

1. En primer terme, s’ha d’assenyalar que, a diferència d’altres drets fonamentals, el dret a la legalitat sancionadora, el tradicionalment denominat principi de legalitat penal, és un vell conegut. De fet, arrenca a l’Edat Mitjana, molt abans que altres delictes com la llibertat d’expressió o els drets de reunió i manifestació, per exemple. Tanmateix, no és sinó amb l’adveniment de la revolució burgesa que comença a tenir una autèntica força configuradora i delimitadora del poder sancionador de l’Estat.

El dret a la legalitat sancionadora es tradueix, en expressió ja canònica, en lex praevia, lex scripta i lex certa, tal com va encunyar Feuerbach a principis del segle XIX. Així és des de l’estat liberal. Som davant un enunciat formal, però irrenunciable, que ha anat evolucionant. En l’estat democràtic, com diu la jurisprudència tant d’Estrasburg com del Tribunal Constitucional, les garanties han de ser reals i efectives. Cal veure, doncs, encara que sigui per sobre, quin nivell de materialitat té en l’actualitat el dret a la legalitat sancionadora en els seus triples vessants de lex praevia, lex scripta i lex stricta. En primer lloc, la lex praevia es compleix amb caràcter general amb una interdicció total de la irretroactivitat penal desfavorable. La lex scripta al dret continental europeu es compleix més que acceptablement, i el costum està desterrat com a font del dret sancionador.Llegeix més »