“La tasca del Tribunal era aclarir el marc jurídic en el qual han de prendre’s decisions polítiques ‘en virtut de la Constitució’, i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que actuen dins d’aquest marc. Les obligacions que hem posat de manifest són obligacions imperatives en virtut de la Constitució del Canadà. No obstant això, els correspondrà als actors polítics determinar en què consisteix ‘una majoria clara en resposta a una pregunta clara’, segons les circumstàncies en les quals podria celebrar-se un futur referèndum. Així mateix, si s’expressés un suport majoritari a favor de la secessió de Quebec, els correspondria als actors polítics determinar el contingut de les negociacions i el procés a seguir. La conciliació dels diversos interessos constitucionals legítims és necessàriament del camp polític més que del judicial, precisament perquè aquesta conciliació només pot realitzar-se per mitjà del joc de les concessions recíproques que caracteritza les negociacions polítiques. En la mesura en què les qüestions abordades durant les negociacions anessin polítiques, els tribunals, conscients del paper que els correspon en un règim constitucional, no haurien d’exercir cap paper de vigilància.”
Tribunal Suprem del Canadà
“La funció jurídic-política de la Justícia és un component necessari de l’Estat de dret. El dret judicial és imprescindible. La tasca juridicopolítica dels tribunals exigeix un grau especial de contenció política i partidista dels jutges. En cas contrari es posa en perill la confiança en la independència i imparcialitat de la judicatura.”
Bernd Rüthers
Els dos paràgrafs que refereix el Dr. Iñaki Lasagabaster Herrarte, catedràtic de dret administratiu de la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea, a l’inici del seu llibre, Democracia, derecho a decidir, desobediencia civil. Sobre las causas de justificación en la STS 459/2019 (Institut d’Estudis de l’Autogovern, 2021), donen una imatge sintètica, però molt aclaridora, del que el lector posteriorment trobarà a l’interior d’aquesta detallada exegesi de l’anomenada “sentència del procés”, la Sentència del Tribunal Suprem número 459/2019, de 14 d’octubre (Sala Penal, Secció Primera).
No cabe duda de que la Sentencia del Tribunal Supremo (Sala Segunda) núm. 459/2019, de 14 de octubre, comúnmente conocida como “La sentencia del procés”, es una de las más importantes jamás dictadas en España. Ya en su momento, el proceso judicial que acabó culminando con la sentencia en cuestión recibió una atención inusitada por parte de la sociedad española en general (no hablemos de la catalana en especial) e incluso internacional, habiendo sido seguido in situ por observadores extranjeros y televisado en su integridad cual culebrón. Antes de conocerse el fallo, no faltaron numerosas predicciones sobre cuál sería este, y la materia en sí dio pie a un sinfín de debates de calado variopinto.
La Sentència del Tribunal Constitucional 9/2020, de 28 de gener, objecte de comentari, resol el recurs d’emparament presentat per l’aleshores diputat al Parlament de Catalunya Sr. Oriol Junqueras i Vies en relació amb un parell de resolucions judicials —la interlocutòria de 12 de gener de 2018 del magistrat instructor de la causa penal seguida contra el recurrent, i la interlocutòria de la sala de recursos de la Sala Penal del Tribunal Suprem de 14 de març de 2018, dictades en ocasió de la tramitació de la causa especial núm. 20907-2017. El nucli del recurs, deixant de banda qüestions relatives al jutge predeterminat per la llei i la llibertat ideològica, consisteix en la possible vulneració del dret a la participació política (art. 23 CE) pel fet que les resolucions impugnades van impedir el recurrent de prendre part en la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya i en la sessió posterior d’investidura del president de la Generalitat, convocades arran de les eleccions del 21 de desembre de 2017, en les quals el Sr. Junqueras havia resultat elegit diputat.