“Si l’esclavitud no és un mal, res no ho és”

La darrera pel·lícula del conegut director S. Spielberg, recentment estrenada al nostre país, ens permet recordar a un dels grans personatges del segle XIX. Una figura sense la qual no és possible entendre els Estats Units d’Amèrica. El seu coneixement i el del moment històric que visqué ajuden a comprendre un país d’una extraordinària complexitat a ulls dels europeus. La nostra història i tradició constitucional són clarament diferents, tal com molt bé va escriure Alexis de Tocqueville en el seu precís estudi sobre el sistema polític nord-americà.

Ara, en complir-se entre els anys 2011 i 2015 els cent cinquanta anys de la presidència de Lincoln (1861-1865), la gran pantalla li ret un autèntic homenatge; a l’home polític però també al pare de família. La seguretat en les decisions polítiques no deixa de contrastar amb la tendresa que el mateix personatge profereix vers la seva esposa i fills. El film no és cap panegíric ni una epopeia del moment històric en què, a punt de posar fi a la Guerra de Secessió, és aprovada la tretzena esmena a la Constitució dels EUA per la qual s’aboleix l’esclavitud. Al contrari, un dels eixos argumentals són els tripijocs per aconseguir els vots necessaris en el bàndol demòcrata de la Cambra de Representants que finalment permetran l’aprovació de l’esmena constitucional. Una fita que s’aconsegueix el 31 de gener de 1865, en un moment d’interregne entre l’elecció de Lincoln per a un segon mandat i la seva presa de possessió que seria el 4 de març de 1865, dia en el qual pronuncià un dels seus més famosos discursos. No seria el discurs de la victòria, sinó el de la caritat vers tothom. Unes paraules breus i incompreses en aquell moment, però dotades d’un autèntic caràcter redemptor per a la nació americana. Junt amb l’oració de Gettysbrug, el segon discurs inaugural està també gravat en les pedres del famós memorial a Lincoln, que gairebé de manera inexcusable apareix en qualsevol pel·lícula ambientada a la ciutat de Washington.

De manera simple,l’elecció d’Abraham Lincoln a la presidència es considera el motiu principal de l’esclat aquella escomesa bèl·lica. Això és així però no és tan clar que aquella elecció, que fou renyida entre els quatre candidats presentats i en la qual el candidat republicà no obtingué la majoria absoluta de sufragis encara que sí de membres electorals, hagués de suposar l’abolició immediata de l’esclavatge. No era clar, ni evident quina seria la resposta dels estats del Nord al desafiament secessionista del estats esclavistes del Sud. És habitual pensar que la Guerra Civil va ser un conflicte bèl·lic que havia de salvar la Unió i abolir el mal de l’esclavitud, però això eren uns ideals que per a molta gent del Nord eren incompatibles. És clar que aquells que en els estats del Nord volien preservar la Unió no desitjaven l’extensió de l’esclavitud en els seus territoris, alguns fins i tot pensaven que l’esclavitud s’aniria extingint en el transcurs del temps. Però aquesta última impressió havia quedat en els anys immediatament anteriors a l’esclat de la guerra clarament difuminada pels pronunciaments del Tribunal Suprem i l’actuació dels presidents anteriors a Lincoln. I això era possible perquè el Sud actuava com un bloc monolític que controlava a la pràctica els tres poders i permetia mantenir el fet diferencial del Sud: l’esclavatge. Però cada mesura judicial (el cas Dred Scott —1857—, pel qual es ratificava la posició del Sud respecte al fet que el Congrés no tenia cap dret a proscriure l’esclavitud en els territoris, ja que entenien que aquesta acció constituïa una privació del dret constitucional a la propietat), legislativa (la llei relativa als nous estats de Nebraska i Kansas —1854— que alterava el compromís de Missouri de 1820 pel qual es prohibia l’esclavitud al Nord dels 36,3 graus de latitud) o executiva (p. ex. el cas Anthony Burns —1854—, un esclau fugitiu que va ser tornat a l’esclavitud gràcies a la intervenció del president F. Pierce) que de grat per al Sud reafirmava aquella singularitat, suposava un greuge per al Nord i un progressiu abandonament del relativisme dels interessos i l’abraçada de la veritat de la llibertat. El camí vers aquesta conversió en el bé no va deixar de ser tortuós. Eren també molts els que en el Nord pensaven que perdre el Sud significaria una catàstrofe econòmica, molts homes de negocis, però també treballadors que creien que alliberar els esclaus suposaria l’aparició d’uns competidors que provocaria tenir uns salaris més baixos. Dit altrament, molts temien més la secessió del que els disgustava l’esclavitud i, per tant, no eren partidaris de pressionar el Sud. Una altra cosa eren els abolicionistes, uns radicals —tal com es deixa entreveure a la pel·lícula—, als qual poc els importava el futur de la Unió. Precisament l’extremisme progressiu de la gent del Sud acabarà provocant el rebuig d’aquells del Nord que per interès estaven disposats a seguir tolerant l’esclavitud, mentre que l’apaivagament dels abolicionistes permetrà finalment que en la ranera de la guerra s’estableixi la prohibició constitucional de l’esclavatge.

Es pot ben dir que els Estats Units de mitjans del segle XIX era un escenari on hi havia elements polítics i socials de gran complexitat. Sense entendre-ho i sense conèixer certs fets es fa molt difícil poder aprehendre en tota la seva intensitat el contingut de la pel·lícula que referim. El seu protagonista és un home extraordinari no tant pel que farà, sinó per on arribarà, considerant d’on ve. Fins i tot, en el cas del nostre país, un personatge també fascinant i contemporani de Lincoln com el general Prim no s’hi pot comparar. Lincoln no s’entén, sinó és en la terra de la llibertat. La seva singularitat és la màxima expressió de la singularitat de la societat nord-americana anterior a la Guerra Civil —després tot canviarà—. Sense els pares fundadors, sense els principis que inspirà la Declaració d’Independència, sense l’extraordinària mobilitat social i el lliure intercanvi d’opinions, sense la devoció per escoltar i comunicar-se que tenien els ciutadans americans, sense el contacte i intercanvi entre persones heterogènies i creatives, sense tota aquesta complexitat Lincoln no hauria estat possible.

Per sort, el cinema també ens ajuda a poder prendre contacte amb aquell escenari. Ho fa amb dues pel·lícules no molt antigues, la primera dirigida pel mateix Spielberg és Amistad (1997) on es planteja la problemàtica jurídica de l’esclavitud als Estats Units. S’ha de recordar que el tràfic d’esclaus ja era prohibit i que els esclaus del Sud ho eren per ser fills d’esclaus. Doncs bé, en aquest film es recorda el cas d’un vaixell negrer que arribat i capturat en costes nord-americanes va implicar un intens debat polític i jurídic sobre el destí d’aquells africans que eren destinats a ser esclaus a Cuba i pels seus raptors eren considerats com una mercaderia. Finalment, el Tribunal Suprem confirmaria una sentència per la qual es reconeixia que els africans eren homes lliures i podien tornar a la seva terra. La segona cinta que ens permetem recomanar és Gangs of New York dirigida per Martin Scorsese i protagonitzada per Daniel Day-Lewis, el mateix actor que caracteritza Lincoln de Spielberg. En aquesta, l’escenari és la ciutat de Nova York a mitjans del XIX i la problemàtica no és entre blancs i negres, entre amos i esclaus, sinó entre americans nadius (anglosaxons) i nouvinguts (irlandesos). El conflicte esclata i ho fa en plena Guerra Civil. Deixant de banda el tema de les bandes que és la trama del film, el que s’hi pot veure,a la part final de la pel·lícula, són els fets que es van produir a partir del dia 12 de juliol de 1863 a la ciutat de Nova York quan el govern federal imposà un sorteig de reclutes per anar a la guerra. La ciutat, governada pels demòcrates, va ser assaltada per una gentalla contrària al reclutament, a Lincoln, als republicans, a la guerra i als negres que consideraven culpables (s’acabava de dictar el decret d’emancipació). Tot s’acabà amb una ferotge repressió de l’exèrcit.

Sens dubte, es pot dir que la Guerra Civil marcà un punt d’inflexió en la història dels Estats Units. Res no seria com abans i, un cop eliminats els obstacles que fins llavors havia imposat el Sud, s’obria un camp de noves possibilitats i fronteres. El creixement econòmic sota el principi de la llibertat de mercat portaria a uns nous Estats Units que són ja una nació i on ja ha quedat establert que la sobirania no es fragmentaria. Ara bé, la guerra va implicar per aquells que l’havien viscut i patit una debilitat en els principis de seguretat i certesa de la llibertat, o que almenys quedessin instal·lats en un cert relativisme. La llibertat és l’eix vertebrador de Lincoln, de l’home i de la pel·lícula. Entendre la problemàtica de la història moderna de la llibertat i de la seva concepció ens ajuda a comprendre per què el bo i millor de cada família nord-americana va donar la seva sang de manera voluntària a la Guerra Civil. Per a un jove Oliver Wendell Holmes era clar el que havia de fer. Per a ell, com per a altres de la seva generació que no van tenir la sort de sobreviure, els ordenaments jurídics que creen l’esclavitud són ordenaments injustos. Això és reconèixer un pensament fonamentat en el dret natural que critica no només el dret positiu, sinó les formes concretes de govern, i ho fa a partir dels drets interns i inalienables del ser humà, tal com reconeix la Declaració d’Independència del Estats Units. Agradi o no, la història ens mostra com la democràcia constitucional de tall anglosaxó és l´únic sistema realista de llibertat.

Marc Tarrés Vives
Professor agregat de dret administratiu de la Universitat de Barcelona