La gestió mancomunada de serveis públics en l’àmbit supramunicipal a Catalunya – Marc Vilalta Reixach i Ricard Gracia Retortillo

mapa_mancomunitatsUna de les lliçons que segurament podem extreure de la greu crisi que ha afectat –i continua afectant encara– la nostra economia, ha estat la transcendència que té l’element organitzatiu en el funcionament de les nostres administracions públiques. En efecte, les enormes pressions financeres sobre la despesa pública, l’augment de les legítimes demandes socials dels ciutadans,… han portat als diferents nivells de govern i administració a revisar com gestionar les seves competències, per tal d’obtenir un millor aprofitament dels –escassos– recursos públics.

Segurament, aquesta percepció ha estat encara més visible en l’àmbit local. La tradicional fragmentació i heterogeneïtat que ha vingut caracteritzant la nostra organització territorial, unida a un sistema de finançament clarament insuficient, porten a la necessitat de repensar la forma com es presten molts dels serveis públics actuals i a la necessitat de buscar fórmules de col·laboració que permetin superar algunes d’aquestes carències.

Aquest podria ser el punt de partida del llibre “La gestió mancomunada de serveis públics en l’àmbit supramunicipal a Catalunya”, dirigit pels professors Marc Vilalta Reixach i Ricard Gracia Retortillo i que fou presentat el passat dia 27 de gener a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Aquest treball –que troba el seu origen en una de les subvencions per a l’elaboració de treballs de recerca atorgades per l’EAPC– parteix de la idea que, més enllà de les darreres propostes de reducció i supressió d’entitats locals o del seu desapoderament competencial, alguns dels reptes que es plantegen actualment en l’àmbit local poden intentar solucionar-se –o mitigar-se– mitjançant el recurs a fórmules de col·laboració i associació voluntàries. Fórmules que poden contribuir a generar sinèrgies i espais de prestació que permetin una reducció dels costos, tot mantenint el paper vertebrador que els governs locals tenen en el nostre model d’organització territorial.Read More »

Maspons i l’esperit del dret públic català – Ferran Armengol Ferrer

maspons-anglasell-jurista-mistic-romantic_1679242068_34990823_651x366

Fa cinquanta anys, el 26 de novembre de 1966, moria, a la seva casa pairal de Bigues, el jurista Francesc Maspons i Anglasell. Per commemorar aquesta efemèride, l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència i la Comissió Jurídica Assessora, ha organitzat una jornada d’estudi que tindrà lloc el proper dia 2 de novembre de 2016, en la qual s’abordaran diversos temes relacionats amb les qüestions jurídiques i socials que més van interessar Maspons i Anglasell com el dret català, públic i privat, l’europeisme, l’autodeterminació dels pobles i l’educació de la joventut. En síntesi, un primer punt de partida amb la idea d’aconseguir una recuperació més àmplia del personatge i la seva obra.

Actualment poc conegut, Francesc Maspons fou, tanmateix, un intel·lectual destacat en el catalanisme del primer terç del segle XX. Nascut el 22 de juliol de 1872, en el si d’una família que havia ocupat un lloc prominent en la vida política i intel·lectual catalana del segle XIX, els seus primers treballs es van inserir en la línia del catolicisme social de Lleó XIII. Ben aviat, però, es va centrar en la defensa del dret civil català davant l’abassegadora influència del codi civil espanyol, denunciant la jurisprudència del Tribunal Suprem, que deixava inaplicades les normes catalanes, divulgant-ne la utilització en la pràctica entre advocats i jutges, impugnant les iniciatives legislatives del Govern espanyol que en limitaven l’aplicació i recuperant les antigues constitucions de Catalunya i l’obra dels juristes catalans anteriors a 1714, com Cancer, Fontanella o Eiximenis. Read More »

Commemoració del centenari del naixement de l’historiador del dret català, Josep Maria Font Rius – Tomàs de Montagut

Josep Maria Font Rius va néixer a Barcelona el 1915, el 12 d’abril d’enguany s’ha celebrat el centenari del seu naixement i, amb aquest motiu, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, el Parlament de Catalunya i el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya li han tributat un homenatge el proppassat dia 14 d’abril a la Sala Prat de la Riba de l’IEC en reconeixement a la seva trajectòria com a professor universitari, com a acadèmic i com a ciutadà exemplar de Catalunya.Read More »

En recuerdo del profesor Manuel Ramírez – Manuel Contreras et al.

La madrugada del 16 de febrero de 2015 nos dejó el profesor Manuel Ramírez Jiménez. Nacido en la ciudad de Ceuta –cuyo recuerdo siempre le acompañó– y formado en la Universidad granadina, llegó a Zaragoza en 1975 como catedrático de derecho político, proveniente de Santiago de Compostela. Discípulo del profesor Francisco Murillo Ferrol, fue uno de los principales representantes y continuadores de la “Escuela de Granada” de ciencias sociales, cuya simiente también germinó en la Facultad de Derecho de la Universidad de Zaragoza, gracias a su magisterio, en distintas generaciones de constitucionalistas y científicos de la política. Completó su formación en las universidades de Columbia, Stanford y Yale –en esta última, bajo la dirección del profesor Juan Linz–, así como en el Institut d’Études Politiques de París. Manuel Ramírez fue presidente de la Asociación Española de Ciencia Política y Derecho Constitucional durante los años de la transición y, tiempo después, dirigió la Fundación de Estudios Políticos y Constitucionales «Lucas Mallada» y el Centro UNESCO Aragón. Durante once años fue decano de la Facultad de Derecho de la Universidad de Zaragoza, dotando a la Facultad de un dinamismo académico y cultural desconocido hasta entonces. Antes de eso, había sido vicerrector de Ordenación Estatutaria de la Universidad de Zaragoza.Read More »

El modelo de democracia regional en Italia – Loreto Segura

De Santis, Valeria. La partecipazione democratica nell’ordinamento delle Regioni, Turín: Giappichelli, 2013, 418 p. ISBN 9788834872840*

La literatura sobre participación y democracia no ha parado de aumentar en los últimos años en Italia, pero también en España (últimamente, en España, Gutiérrez, I. (coord.). La democracia indignada. Granada: Comares, 2014). En el caso italiano, aunque hallamos obras anteriores (por ejemplo, Rossi, E. (coord.) Le fonti del diritto nei nuovi Statuti regionali, CEDAM, 2007; Frosini T.E. Forme di governo e partecipazione popolare, Turín: Giappichelli, 2008; Allegretti, U. (coord.) Democrazia partecipativa. Esperienze e prospettive in Italia e in Europa, Florencia: Firenze University Press, 2010; Valastro, A. (coord.) Le regole della democracia partecipativa. Itinerari per la costruzione di un método di governo, Nápoles: Jovene Editore, 2010), queremos centrarnos ahora en la obra de Valeria de Santis, La partecipazione democratica nell’ordinamento delle Regioni, Turín: Giappichelli, 2013.

En el actual momento de especial desencanto ciudadano con la democracia, causado tanto por la profunda crisis económica, como por la crisis política (agravada por la corrupción, la partitocracia, entre otros) –a pesar de que Kelsen a principios del siglo XX ya se refirió a una cierta fatiga del parlamentarismo–, se ha llegado hasta el extremo de que, como señala Guillén López, “la desviación entre teoría y realidad es ya demasiado burda para que la consciencia de una ciudadanía adulta descanse tranquila” (en Gutiérrez, I). El constitucionalismo ha pasado a ser una promesa incumplida (Hannah Arendt, referido por Presno Linera y Guillén López en Gutiérrez, I.). Y lo hemos constatado: esta ciudadanía adulta ha despertado exigiendo respuestas (“No nos representan”, “Lo llaman democracia y no lo es”, etc.).Read More »