Els efectes de la reforma de la Llei de costes al litoral català – Josep M. Aguirre

Abordar els efectes que la reforma de la Llei de costes (LC) pot comportar per al litoral català ha de partir necessàriament del reconeixement que el text original —revolucionari en la seva promulgació el 1988— presentava des de fa temps disfuncions poc desitjables. Disfuncions derivades, des del meu punt de vista, de tres elements: un text excessivament uniformitzador per a un litoral complex de pràcticament 8.000 km; un règim transitori excessivament ampli que encara s’aplica, 24 anys després de la promulgació, i probablement una manca de rigor en la seva aplicació.

La reforma —que ara finalitza la seva tramitació a les Corts Generals— fa èmfasi justament en dos d’aquests elements: el fet que la Llei “ha tolerat situacions inacceptables mediambientalment” i l’excessiva transitorietat de la llei que el 1988 es va formular per intentar evitar la responsabilitat patrimonial de l’Administració pública, però que havia tingut una aplicació “caòtica i arbitrària”, tal com criticava l’informe Auken, elaborat per la Comissió de Peticions del Parlament Europeu.

El que és paradoxal, però, és que la reforma, que s’empara en la necessitat de garantir la protecció del litoral i atorgar més seguretat jurídica, fa exactament el contrari, en reduir l’àmbit de protecció de la LC i reobrir un debat sobre les propietats en domini públic maritimoterrestre que semblava superat. Així, es protegeix els compradors de bona fe, tal com reclamava l’informe Auken, però no s’exigeix responsabilitats de cap tipus als infractors. No elimina la transitorietat de la norma anterior —manté intacte el seu règim transitori—, però obre la porta a nous excessos d’aquells que el preàmbul anomena “inacceptables”.

De la nova llei sorprèn també la decisió del legislador d’excloure de l’aplicació de la Llei deu nuclis de població, —entre els quals Platja d’Aro i Empuriabrava, pel que fa al litoral català— dels centenars compresos en els seus 8.000 km de costa, al·legant la necessitat de trobar règims singulars per a aquests. Així com el fet que s’utilitzi per resoldre un ventall de problemes singulars al llarg de la costa espanyola, que van des de la incorporació de disposicions autonòmiques anul·lades pel Tribunal Constitucional a Galícia o les Illes Balears —que permetran excloure del règim de servituds petits municipis gallecs o crear una definició ad hoc del domini públic a l’Illa de Formentera— fins a la definició de nous règims singulars per a les urbanitzacions maritimoterrestres o els béns d’interès cultural. En síntesi, una norma que lluny de buscar la igualtat jurídica entre tots –com pregona l’article 149.1.1 de la Constitució citat al seu preàmbul— només sembla pensada per resoldre els problemes particulars d’alguns.

Pel que fa a Catalunya, l’afectació de les disposicions de la nova LC en el litoral català tenen un abast certament limitat. Si bé és certa l’existència d’una invasió competencial pel que fa a la previsió del nou article 119.2 de la LC, que permet suspendre acords urbanístics per part del govern de l’Estat, sense necessitat de recórrer a la via jurisdiccional, no és menys cert que la disminució de l’àmbit de protecció de la LC que la reforma planteja per al conjunt de l’Estat té a Catalunya un abast relativament residual, i que l’ampliació de les concessions—a 75 anys més— i el canvi del seu règim jurídic—transmissibles intervivos a partir d’ara— poden ser matisats a través de les competències que la Generalitat té en la gestió del domini públic.

La contenció dels efectes negatius de la reforma de la Llei de costes a Catalunya s’han d’agrair en gran manera a l’existència dels plans directors urbanístics del sistema costaner, que prohibeixen la transformació del sòl no urbanitzable amb independència dels continguts de la LC. També s’ha d’agrair al Reglament de marines interiors de Catalunya, que dóna a Empuriabrava i Santa Margarida un règim jurídic propi al marge de la LC, i manté una franja de servei nàutic idèntica a la servitud de trànsit de la LC que ara desapareix en les urbanitzacions maritimoterrestres —tot i que no és d’aplicació a les àrees ja consolidades per l’edificació—. Així com a les noves competències que la Generalitat té en la gestió del domini públic maritimoterrestre a partir dels traspassos efectuats en aplicació de l’article 149.3 de l’Estatut.

Tot i això, s’ha de reconèixer que el projecte segueix presentant riscos per al litoral català, del qual en depenen milers de llocs de treball vinculats a uns turistes que podrien acabar marxant a destinacions properes menys transformades i més econòmiques. En aquest sentit, resten encara espais —sobretot urbans— que podrien quedar desprotegits si finalment el text —i el seu nou reglament de desenvolupament— comporten una redefinició del domini públic maritimoterrestre, tal com apunten el nou redactat de l’article 3, que condiciona la concreció del domini públic a “criteris tècnics” establerts reglamentàriament, i la disposició addicional segona de la reforma que imposa una revisió de tots els atermenaments efectuats d’acord amb els nous criteris de la reforma. Per aquest motiu, fóra aconsellable que la Generalitat articulés nous instruments per regular els diferents trams de costa del litoral català —incloent-hi el domini públic— que servissin també per limitar la urbanització d’espais urbans que amb l’aprovació de la reforma de la LC poden quedar desprotegits.

S’ha de garantir també que la gestió que la Generalitat faci de les concessions serveixi per limitar les pròrrogues indiscriminades i l’especulació que la reforma sembla impulsar, per garantir en tot moment que l’ocupació del domini públic és sempre una excepció molt ben justificada en l’interès general. Fóra raonable, en aquest sentit, disposar d’un marc jurídic propi que —adequat a la legislació bàsica— atorgués major seguretat jurídica i criteris clars als gestors d’aquest espai.

En qualsevol dels casos, la reforma de la LC exemplifica gràficament la importància que Catalunya —en el desplegament del seu autogovern— disposi de normes específiques de protecció del litoral al marge de la LC, com per exemple una llei pròpia d’ordenació del litoral català que blindi definitivament el nostre litoral davant dels excessos d’eventuals governs estatals com els que ara se’ns plantegen.

Josep M. Aguirre i Font
Professor de dret administratiu de la Universitat de Girona

2 thoughts on “Els efectes de la reforma de la Llei de costes al litoral català – Josep M. Aguirre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s