El doctor Aparicio cessa formalment la seva activitat acadèmica com a catedràtic de dret constitucional adscrit a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Miguel Angel Aparicio Pérez ha arribat a l’edat de jubilació i enceta una nova etapa personal i científica, deslligat, subratllo de nou formalment, de la Universitat de Barcelona, però continuarà vinculat materialment i emocional a les universitats o a la universitat en general. Un professor ho és per a tota la vida i el seu mestratge és indefectiblement vitalici.

Nascut a Cevico Navero, en el Cerrato palencià, va estudiar dret a la Universitat de Granada i es va doctorar a la de Barcelona, on ha estat professor amb dedicació a temps complet fins avui, sense interrupció. El seu primer contracte va ser el 1970 com a ajudant i va assolir la càtedra el 1986. Després de doctorar-se va fer estades de recerca, entre d’altres, a la Londons School of Economics and Political Science (1980 i 1981) i a la Faculté de Droit de la Université du Montpeller (1991). Al llarg dels anys ha intervingut en congressos internacionals en una pluralitat d’universitats espanyoles i llatinoamericanes.

El constitucionalista Aparicio ha conreat diversos àmbits de la seva disciplina i ha estat també pràctic del dret constitucional. Els seus camps d’interès científic, en els quals ha desplegat majoritàriament les seves inquietuds i publicacions els podem agrupar en quatre sectors, que inclouen la majoria de les seves més de vuitanta publicacions en editorials i revistes prestigioses.

a) Sobre el dret constitucional en general, hi destaquen les diferents edicions de la “Introducció al sistema polític i constitucional espanyol”, editat en català, castellà i italià (publicades entre 1980 i 1995), o la direcció dels “Temes de dret constitucional”, en català (1996) i castellà (1998), convertit posteriorment en “Manual de dret constitucional”, en castellà, en un format ampliat (2009 i 2012), amb el suport de la seva muller. Aquestes darreres obres de referència pels estudiants de dret, han estat també una manifestació coral dels seus deixebles i col·laboradors, els quals han participat en les dues darreres obres i en els projectes d’investigació finançats, que ha signat com a investigador principal des dels anys noranta. La comprensió del dret constitucional, per Aparicio, és normatiu però inclou també perspectives no exclusivament jurídiques, manllevades de la ciència política o de la història, tot fugint d’una enginyeria jurídicoconstitucional mecànica, erma, que pot ratllar l’absurd.

b) Dins de les institucions bàsiques de l’Estat, cal ressaltar els estudis sobre el poder judicial, que l’han acompanyat des dels seus inicis com a investigador, però també ha publicat rellevants obres sobre els parlaments (com ara “Las Cortes Generales en el sistema constitucional”, juntament amb Jordi Solé Tura, 1988) i el tribunal constitucional. Respecte al poder judicial, els seus escrits, per tots, “El status del poder judicial en el constitucionalismo español (1808-1936)”, 1995, han desmitificat conceptes com la independència del poder judicial.

c) Pel que fa a la forma d’estat, ho ha desenvolupat en articles de revista i de llibres col·lectius, tant en relació amb les comunitats autònomes, com respecte a la integració europea. L’autor ha interpretat les competències autonòmiques lleialment i davant el paneuropeïsme general ha posat en relleu la importància dels estats en la configuració i desenvolupament de la Unió Europea.

d) I finalment, s’ha dedicat als drets fonamentals, en relació amb els quals la seva obra ha posat en valor especialment els drets socials, de forma indissociable a la Constitució que els conté, d’una manera més o menys extensa, més o menys garantida. Entre altres, es pot citar “Acta Única y Derechos Fundamentales” (1992) o articles de revista i capítols de llibre, que temàticament han tractat singularment la tutela judicial efectiva.

Aquestes quatre grans línies de recerca no solament descriuen les seves inquietuds científiques, sinó també han estat una motivació vital, que podríem resumir en l’enteniment i la defensa dels drets i de la cosa pública. Igualment té obra publicada en altres camps, com ara el sindicalisme franquista o la teoria política.

A més ha estat membre de la comissió d’experts que va redactar la Constitució d’Andorra, entre altres lleis del Principat. Posteriorment ha estat magistrat (de 1993 a 2005) i president del Tribunal Constitucional d’Andorra (1997-1999).

En el vessant de gestor universitari, destaca que va ser director del departament de dret constitucional i ciència política (1985-1993), així com degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (2001-2006), cosa que posa en relleu el seu compromís amb el bon funcionament de la universitat.

No menys important, ans el contrari, ha estat el seu magisteri, especialment a la Universitat de Barcelona, però que s’ha projectat també a altres universitats, en especial, la Universitat de Girona, la Rovira i Virgili i l’Autònoma de Barcelona, que juntament amb la de Barcelona, conformen els nuclis universitaris on hi ha la majoria dels seus deixebles i col·laboradors.

En dret era un costum que “el” catedràtic dirigia totes les tesis doctorals que es defensaven en un departament i fins que no s’obtenia aquesta categoria docent no es figurava com a director. Tanmateix, l’adjunt o altres professors tenien cura també dels treballs de recerca. De tal manera que es podria atribuir la tutoria de moltes tesis al professor Aparicio, quan només constava expressament com a director en les darreres dècades. Si no m’erro he estat el segon doctorant que formalment i materialment ha seguit el mestratge del professor des de la tesina (el primer va ser en Gonzalo Maestro de la Universitat del País Basc), però són molts més els que abans o després han seguit els seus consells i el seu magisteri, sense tenir-ne una adscripció directa. Així, la seva relació ha estat intensa amb professors de les universitats andaluses, del País Basc, gallegues, madrilenyes, d’Alacant, de Zaragoza, per citar-ne algunes. Igualment dins de la Universitat de Barcelona ha influït decisivament en la formació i desenvolupament de professors de dret constitucional i de ciència política, entre els que podem anomenar Jordi Capo, Pere Vilanova, Cesàreo Rodríguez Aguilera o Xavier Arbós. Entre els que ha dirigit la tesis i/o tesines, amb tots els ets i uts, es troba Josep Maria Castellà, Miguel Angel Cabellos, Eva Pons, Esther Martín i Enriqueta Expósito, a banda d’altres juristes que exerceixen la seva activitat a Nicaragua (Gabriel Álvarez i Francisco Valladares), a les Illes Balears (Josep Maria Quintana i Maria Torres), a Barcelona (Xavier Ballart i Fernando Almendros) o Madrid (Pablo Herráez). Si he oblidat alguna persona o algun detall espero la vostra pacient comprensió, aquesta lloança jubilar ha estat a fi de bé.

En fi, les lletres precedents d’aquesta nota volen honorar el mestre a qui, demà, divendres 24 de maig de 2013, se li fa un merescut homenatge, en forma de jornada acadèmica.

Enhorabona Miguel Angel!

Jaume Vernet i Llobet
Catedràtic de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili