Guardia Hernández, Juan J. Religió a l’escola catalana. Anàlisi de l’art. 21.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Thompson-Reuters-Aranzadi, Cizur Menor 2014.
La monografia que presentem aborda l’estudi de l’ensenyament de la religió a Catalunya des de la perspectiva del dret dels pares a escollir l’educació religiosa i moral que considerin adequada per als seus fills. Aquest dret fonamental ha estat reconegut en els principals instruments de drets humans i en la Constitució del 1978 (art. 27.3) i vincula a tots els poders públics. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) de l’any 2006 i la posterior Llei d’educació de Catalunya (2009) declaren, així mateix, que l’educació als centres de titularitat pública serà laica. El contingut i els límits de l’expressió “educació laica” en el mitjà escolar català no constitueixen avui una qüestió pacífica, ni queda clar com s’articula amb el dret fonamental dels pares a triar la formació religiosa i moral dels seus fills.
Juan José Guàrdia, doctor en dret per la Universitat de Barcelona (UB), i bon coneixedor de la qüestió de la laïcitat a Catalunya (cf. la seva tesi doctoral sobre El model català de laïcisme. Examen legislatiu, polític i doctrinal), centra el llibre en l’anàlisi de tres punts fonamentals. En primer lloc, les polítiques iniciades per la Generalitat de Catalunya en les VII i VIII legislatures (2003-2010), relatives a la llibertat d’educació i al fet religiós. Entre altres qüestions, es refereix al projecte implementat per al desenvolupament d’una assignatura de “religió aconfessional”, que substitueixi a la disciplina de religió catòlica i evangèlica a Catalunya. Un segon objecte d’estudi, en relació amb el primer, és l’art. 21.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC): «Les mares i els pares tenen garantit […] el dret que els assisteix per tal que llurs fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic». L’autor pretén delimitar quines conseqüències planteja aquest article per a l’ensenyament de la religió, per a l’estatut dels seus professors, i per al currículum dels continguts que ha de ser confeccionat per les confessions religioses. També s’al·ludeix a la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 18 de juny sobre l’Estatut de Catalunya, que interpreta l’esmentat art. 21 EAC.
El tercer element d’anàlisi és la Llei d’educació de Catalunya (LEC), que en dues ocasions recorda que l’educació ha de ser laica: «El sistema educatiu es regeix pels principis específics següents: a) La formació integral de les capacitats intel·lectuals, ètiques, físiques, emocionals i socials dels alumnes que els permeti el ple desenvolupament de la personalitat, amb un ensenyament de base científica, que ha d’ésser laic, d’acord amb l’Estatut, en els centres públics i en els centres privats en què ho determini llur caràcter propi» (article 2.2); «L’escola pública catalana es defineix com a inclusiva, laica i respectuosa amb la pluralitat, trets definidors del seu caràcter propi» (art. 93.2). En aquest punt es dilucida fins a quin punt la LEC interpreta l’Estatut, o canvia –o no– la naturalesa de l’assignatura de religió confessional a l’escola.
Una característica important de la Llei d’educació vigent a Catalunya és el seu caràcter consensuat. Va ser aprovada amb l’acord dels principals partits de la cambra catalana, tant del govern, com de l’oposició. No és, per tant, “una llei de partit”, destinada a ser derogada quan canviï la composició de l’executiu o del Parlament. En aquest sentit, pot dir-se que és un exemple únic fins al moment, que no s’ha produït amb cap de les lleis d’educació estatals. Amb independència de l’encert de les opcions legislatives assumides per aquesta norma, aquest fet té interès per determinar, des del punt de vista jurídic i de gestió pública, quines conseqüències té la redacció i les clàusules que s’adopten en relació amb la denominada «educació laica de base científica».
En moltes ocasions, al debat públic relatiu a l’assignatura de religió catòlica a les escoles de titularitat pública, se solen invocar llocs comuns o referències inexactes sobre què és la laïcitat. Això impedeix un diàleg serè, a partir de premisses que no s’ajusten a la realitat estatutària i legal vigent avui dia a Catalunya. La tesi que es defensa en el llibre és que, correctament interpretat, no hi ha cap fonament en l’ordenament jurídic aplicable a Catalunya per impedir o obstaculitzar l’ensenyament de la religió confessional a les escoles. Precisament, l’autor assenyala que el sentit que va donar el legislador a la locució «laic» és compatible amb l’obligació dels centres, en aquest cas de titularitat pública, d’oferir l’ensenyament de la religió. Així, el model català de laïcitat exigeix un profund respecte per les decisions de consciència de les mares i els pares quant a cursar o no religió confessional, sense que aquesta decisió comporti discriminació o sigui onerosa per a les famílies.
El llibre compta amb un pròleg escrit per Ramón Corts i Blay, delegat episcopal d’ensenyament de l’Arquebisbat de Barcelona i expert en història de l’Església. No és corrent trobar monografies de qualitat en l’àmbit del dret eclesiàstic escrites en llengua catalana. És una bona notícia, doncs, la publicació d’aquest volum, que planteja un debat d’actualitat, amb gran rigor jurídic i serenitat. L’obra interessarà sens dubte als professionals de l’ensenyament, especialment als professors de religió, i als juristes, però també al públic general que desitgi seguir el debat públic en una matèria que ens concerneix a tots.
Montserrat Gas
Professora associada de dret i religió
Universitat Internacional de Catalunya