Marc competencial i objectiu de la Llei
L’Administració de l’Estat té la titularitat del domini públic maritimoterrestre (en endavant, DPMT) en virtut de l’article 132.2 de la Constitució. El vigent Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, a l’article 149.3, manté l’ordenació del litoral com una competència exclusiva de la Generalitat i, a més, li atribueix competències compartides en matèria de DPMT.
D’acord amb aquesta ampliació del nou Estatut, els anys 2007 i 2008 l’Estat va traspassar a la Generalitat competències compartides de caràcter executiu en matèria d’ordenació del litoral i del DPMT. A l’obra col·lectiva El desenvolupament de l’autogovern en matèria de territori, paisatge, litoral i urbanisme, dirigida per Joan Manuel Trayter Jiménez i publicada l’any 2017 per Institut d’Estudis de l’Autogovern, a les conclusions tercera i quarta (pàgina 129 i següents), es declara que el traspàs de competències de costes a la Generalitat no converteix aquesta en Administració única, i que la jurisprudència del Tribunal Constitucional atorga a l’Estat un règim general de lliure configuració sobre la matèria, representat per la vigent Llei de costes.Llegeix més »
Un dels canvis fiscals més destacables aportats per la Llei 5/2020, de 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient (autèntica llei d’acompanyament de la Llei 4/2020, de 29 d’abril, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2020), afecta la regulació catalana de l’impost sobre successions i donacions recollida a la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’impost sobre successions i donacions. Aquest canvi ha suposat un enduriment de la fiscalitat de les transmissions mortis causa i, en menor mesura, inter vivos, que afecta, especialment, els causahavents descendents i ascendents de més de 21 anys del causant.
L’any 2020 ha estat un any excepcional arran de la greu crisi sanitària, que ha afectat i continua afectant el funcionament ordinari en els sectors públic i privat, amb repercussions negatives de caràcter econòmic i social.
Frente a lo que suele afirmarse, los tribunales constitucionales surgieron como respuesta a la necesidad de garantizar la unión del Estado en contextos de descentralización política, más que para la garantía abstracta de la Constitución o la tutela de los derechos fundamentales, funciones que bien podían ser desempeñadas por la jurisdicción ordinaria y que, en su caso, fueron atribuidas a los nuevos tribunales constitucionales como complemento. Los tres primeros modelos de control concentrado de constitucionalidad, creados después de la Primera Guerra Mundial (Austria, Checoslovaquia y España), muestran la estrecha vinculación en el moderno Estado constitucional entre la decisión de fraccionar el poder legislativo y la de crear un tribunal constitucional especializado. A este respecto resultan ilustrativos las concepciones y el proceso de decisión política desarrollados en Austria.