I. Era origina der actuau regim competenciau d’Aran
“Es ciutadans de Catalonha e es sues institucions politiques reconeishen a Aran coma ua realitat occitana dotada d’identitat culturau, istorica, geografica e lingüistica, defenuda pes aranesi ath long des sègles”. Atau ei coma er article 11.2 der Estatut d’Autonomia de Catalonha de 2006 introdusís normativament era realitat plurinacionau deth principat: amassa damb era nacionalitat catalana reconeishuda pera Constitucion espanhòla de 1978, eth legislador estatutari reconeish, empare e protegís “ua realitat nacionau damb personalitat pròpria e diferenciada” damb ua vinculacion politica e administrativa damb Catalonha qu’a es “sòns precedents mès antics enes acòrds o tractats d’emparança o proteccion reiau acordadi o renauidi entre es representants d’Aran e es prumèrs monarques dera Corona d’Aragon, especiaument a compdar dera dusau mitat deth sègle XII”, coma atau reflectís eth preambul dera Lei deth Regim Especiau d’Aran, coneishuda coma Lei d’Aran.Llegeix més »
En els darrers anys, com és sabut, els estatuts d’autonomia s’han anat reformant, i aquestes reformes han tingut com a denominador comú una major sensibilitat vers la participació ciutadana, ja que, entre altres elements, tots els estatuts —excepte el d’Extremadura— incorporen una carta de drets, entre els quals hi ha els drets de participació. Però la gran innovació en seu autonòmica ha estat sens dubte la legislació de nova generació en matèria de participació. Aquesta nova normativa incorpora elements distintius respecte del que s’ha regulat fins el moment. De forma particular, destaca el desenvolupament jurídic d’un nou instrument de participació incorporat en algunes comunitats autònomes (CA): la consulta popular, més enllà dels instruments participatius com el jurat, l’audiència ciutadana o els panells de ciutadans. Vet aquí el prisma a través del qual s’ha fixat el focus de la recerca de la tesi doctoral que he defensat el 4 d’octubre de 2019 a la Universitat de Barcelona, titulada “
Toda Constitución es ante todo una norma de integración. La maduración de las sociedades, el paso del tiempo y las transformaciones del espacio, producen conflictos que dan sentido al pluralismo político y a las reglas que sirven para encauzarlo. La Constitución española de 1978 trató de integrar el nacionalismo vasco, catalán y español mediante una distribución territorial del poder en un esfuerzo federal indudable que sin duda ha muerto de su propio éxito. Y su éxito ha sido pensar que la profundización autonómica era siempre, en todos los casos y en cualquier circunstancia, buena para la democracia y la eficacia. Sin embargo, la razón dialéctica que encierra cualquier norma fundamental quiebra indefectiblemente cuando la expresión de los nacionalismos que ha tratado de articular y satisfacer se hace excesivamente intensa como consecuencia de la escasa fijación de los términos en los que se ha de ejercer el poder.