En data 1 de febrer de 2022, el Consell de Ministres va aprovar la tramitació del projecte de la Llei estatal pel dret a l’habitatge (en endavant, projecte estatal de LDH), amb caràcter urgent. El projecte estatal de LDH es presenta com una norma pionera de la nostra democràcia, junt amb una sèrie de mecanismes per tal de garantir el dret a l’habitatge establert a l’article 47 de la Constitució (en endavant, CE).
A continuació es detallen algunes de les mesures més destacables del projecte estatal LDH com són les destinades a la protecció del parc públic d’habitatge, la creació d’un nou tipus d’habitatge, la limitació de les rendes del lloguer i la composició d’un escenari fiscal favorable a la reducció de les rendes de lloguer. A més, també es fa referència a una sèrie de qüestions competencials en relació amb la matèria d’habitatge.Llegeix més »
1. Sobre el recurs d’inconstitucionalitat núm. 2577-2020 Enfront del Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge (en endavant, Decret llei 17/2019), el 19 de juny de 2020 un total de 86 diputats del grup parlamentari popular van interposar el recurs d’inconstitucionalitat 2577-2020. Aquest recurs es va interposar contra el Decret llei 17/2019, contra el Decret llei 1/2020, de 21 de gener, que modifica l’anterior i contra l’acord del Parlament de Catalunya de 4 de març de 2020 de validació d’aquest últim Decret llei 1/2020. Subsidiàriament, el recurs es va interposar contra els articles 2.1, 2.2, 2.3, 2.4, 2.5, 2.6, 2.7, 2.8, 2.9, 2.10, 2.11, 2.12, 4.2, 4.6, 5.4, 5.5, 5.6, 5.7, 6.2, 6.3, 6.4, 6.6, 8.1, 8.2, 8.3, 8.5, 13.2 i disposició transitòria 1ª del Decret llei 17/2019.
Els motius en què es fonamenta el recurs d’inconstitucionalitat poden resumir-se en els punts següents:
a) L’acord de validació del Decret llei 1/2020 va ser aprovat un cop vençut el termini de trenta dies hàbils des de la promulgació del Decret llei 1/2020 que va quedar derogat en la data de la seva suposada convalidació.
b) El Decret llei 17/2019 és inconstitucional i nul en el seu conjunt degut al fet que:
– No existeix el pressupòsit habilitant que exigeix l’article 86.1 de la Constitució sobre el requisit de provar l’existència d’una situació d’extraordinària i urgent necessitat per a l’aprovació d’un Decret llei.
– No existeix connexió entre les mesures aprovades i la situació d’extraordinària i urgent necessitat prèviament definida.
– Regula matèries que queden vetades als decrets llei, ja que “afecta” el dret de propietat en el sentit descrit als arts. 86.1 de la Constitució i 64.1 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (en endavant, EAC).
– A més, determinades previsions del Decret llei 17/2019 (art. 2.2, 2.3, 2.4, 2.5, 2.7, 2.8, 2.9, 2.10, 2.11, 2.12, 2.15, 6.2, 6.3 i 6.4) regulen determinats aspectes del dret de propietat privada i envaeixen les competències estatals establertes als articles 149.1.1, 149.1.8, 149.1.13 i 149.1.18 de la Constitució.Llegeix més »
La Llei catalana de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, aprovada el 9 de setembre passat, publicada en el DOGC el 21 de setembre i que ha entrat en vigor el 22, ha vingut acompanyada de polèmica.
Aquesta preveu una regulació per la qual, salvant ara detalls (que són nombrosos i, com és sabut, en els quals està el diable), en els contractes de lloguer d’habitatges situats en àrees declarades formalment de mercat tens (sigui ara i per un any per la mateixa llei, que incorpora una llista de desenes de municipis, DT 2a i, en el futur, per diverses administracions, habilitades legalment per fer-ne la declaració, d’acord amb certs requisits legals), la renda pactada en el contracte no podrà excedir, excepte en alguns supòsits, algun d’aquests preus fixats administrativament: el que es fixa en l’índex català de referència de preus de lloguer de l’habitatge o el preu pactat en el darrer contracte actualitzat amb l’ índex estatal de garantia de competitivitat (vegeu art. 7 Llei 2/2015), en aquest segon cas si l’habitatge ja hagués estat arrendat en els últims cinc anys anteriors a l’entrada en vigor de la Llei i si aquest darrer preu és més baix que el de l’índex català.Llegeix més »
La recent aprovada llei ha despertat un debat social i també jurídic al qual, des del punt de vista de defensa dels drets humans, volem contribuir. Les dificultats d’accés i manteniment de l’habitatge a l’Estat espanyol s’han fet paleses arran de l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2008. Des d’aquell moment, el Consell General del Poder Judicial ha comptabilitzat 323.705 desallotjaments a Catalunya, el 68% dels quals foren per impagament de lloguer l’any 2019. Una altra dada il·lustrativa: el lloguer ha pujat 30 vegades més que els salaris. I una última xifra: un 42% de les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona destinen més d’un 40% dels ingressos al pagament del lloguer. De fet, no només s’ha encarit viure de lloguer sinó que les condicions dels inquilins i inquilines també han empitjorat sensiblement. I això no es tracta d’una coincidència, sinó que són fruit de decisions polítiques com les modificacions legislatives al voltant de l’any 2013 —que van passar pràcticament desapercebudes en un context de crisi hipotecària— i que van tenir un important rol en el desencadenament de la precarització del lloguer, com ara la reducció de 5 a 3 la durada dels contractes, entre altres mesures. Cal afegir-hi el context de pandèmia en què més que mai l’habitatge és central per a la vida i la salut de les persones, i assegurar-ne l’assequibilitat mentre les rendes familiars es desplomen ha de ser una prioritat.Llegeix més »
Com a conseqüència de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va esclatar l’any 2008, les polítiques públiques d’habitatge de la darrera dècada s’han centrat de forma gairebé exclusiva a assistir les famílies que van caure en una situació de sobreendeutament. A moltes llars, les dificultats econòmiques s’han perllongat de forma crònica en el temps, i davant les dificultats, els poders públics han adoptat diferents mesures i mecanismes de provisió d’habitatge, alguns de caràcter voluntari però també d’obligatoris, basats en una interpretació extensiva —i segurament excessiva— de la funció social de la propietat.Llegeix més »