Les sentències dictades el 24 de juliol de 2014 sobre els dos assumptes esmentats en el títol, tot i que no són encara definitives, d’acord amb l’art. 44 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH),[1] mereixen una breu anàlisi i comentari, atesa la rellevància dels fets constatats, així com de les repercussions jurídiques que se’n deriven –la dimensió política subjacent excedeix del debat proposat, tot i que no resulten massa difícils d’identificar. Són dues sentències significatives no solament per la intrínseca gravetat dels fets que es donen per provats –a priori poc coherents amb la teòrica trajectòria d’un estat democràtic i de dret–, sinó perquè, com en casos anteriors substanciats davant del TEDH –entre ells, l’assumpte El-Masri c. la Ex-República Iugoslava de Macedònia–, demostren a través dels fets que es donen per provats l’existència d’un sistema de col·laboració en matèria antiterrorista endegat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), del qual són partícips alguns o la majoria dels estats membres del Consell d’Europa; sistema de col·laboració que, com a poc, es pot titllar de pervers i escassament compatible amb el respecte d’aquells drets humans que teòricament són l’essència de la contribució dels estats europeus i dels EUA a l’ordre mundial que regeix l’anomenada comunitat internacional.Llegeix més »