L’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea (TUE), l’1 de novembre de 1993, va ser el punt de sortida del procés que, anys després, l’1 de gener de 1999, va portar a la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Inicialment aquesta es va configurar com una unificació monetària, on els estats participants transferien l’exercici exclusiu de les competències en política monetària; en canvi, la unió econòmica era merament nominal i es cimentava sobre una feble coordinació de les polítiques econòmiques dels seus membres.

La gravetat de la crisi econòmica i financera ha obligat les institucions europees a adoptar un conjunt d’actuacions que han intensificat la coordinació de les polítiques econòmiques estatals. Les mesures s’han dirigit, en una primera instància, a evitar el col·lapse financer, que amenaçava d’esfondrar el funcionament econòmic de la Unió Europea (UE), i, en segon lloc, a dotar-se d’instruments i mecanismes preventius per reduir la possibilitat que, en un futur, es repeteixin aquestes crisis. Aquesta dualitat en les accions ha permès donar les primeres passes envers una unió bancària (UB) entre els països de l’eurozona.

En conseqüència, en els darrers anys, el canvi introduït en l’operativitat de la UEM ha estat destacable: la crisi en va posar al descobert les vulnerabilitats, els desequilibris i els problemes de funcionament. Ara bé, les solucions aportades han obeït a la necessitat de donar respostes ràpides als problemes que ocasionava la greu situació desencadenada. L’activitat desenvolupada en els últims anys, en moltes ocasions amb caràcter d’urgència, ha comportat l’adopció d’un complex entramat normatiu de diversa naturalesa, sobre qüestions similars, amb la pretensió d’assolir finalitats semblants. Aquesta circumstància ha donat lloc a la creació d’un conglomerat normatiu heterogeni i mancat de transparència.Llegeix més »