La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 14 de març de 2013 ha resolt que el procés espanyol d’execució hipotecària no respecta el principi d’efectivitat del dret comunitari, perquè imposa una limitació dels motius d’oposició (arts. 695 i 698 de la LEC) que impedeix que es puguin denunciar infraccions de la normativa de la Unió Europea de protecció dels consumidors, com ara el caràcter abusiu de determinades clàusules del contracte. El TJUE considera que aquesta manera d’organitzar la tutela judicial posa en crisi la protecció que el dret comunitari atorga als consumidors, perquè els situa en una posició que els fa impossible o molt difícil d’exercir els seus drets de manera eficaç. Així mateix, la resolució assenyala que la impossibilitat de suspendre l’execució hipotecària des del procés declaratiu que paral·lelament pot iniciar el deutor, encara que s’invoquin vicis que poden determinar la nul·litat de la mateixa execució hipotecària, aboca el deutor a litigar per aconseguir únicament el rescabalament dels danys i perjudicis, però no la restitució del bé, atès que l’alienació feta en el procés d’execució hipotecària és pràcticament irreversible. També, el Tribunal fa notar que el fet que el bé alienat sigui l’habitatge del deutor fa més intensa aquesta manca de protecció.
La sentència aporta, a més, criteris genèrics perquè el jutge nacional que ha plantejat la qüestió prejudicial, pugui analitzar, apreciar i decidir sobre si unes determinades clàusules del contracte són abusives.
És oportú indicar que la resolució que analitzem ha estat dictada arran d’una qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat Mercantil núm. 3 de Barcelona, en el si d’un procés ordinari promogut pel deutor hipotecari, on reclama que es declarin abusives determinades clàusules del contracte d’hipoteca, després que ja hagi tingut lloc l’execució hipotecària. El procés declaratiu es va haver d’iniciar perquè aquestes excepcions no es podien plantejar en el procés d’execució hipotecària (698.1 LEC). En virtut d’aquest primer procés, l’actual demandant ja ha lliurat l’habitatge a l’entitat financera per un percentatge del seu valor de taxació i ha quedat a deure indefinidament la resta del capital del préstec, els interessos, els interessos de demora i les costes processals.
La qüestió prejudicial que ha donat peu a la sentència del TJEU es refereix a la infracció de les exigències de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors. España tenia el deure de transposar aquesta directiva des de fa força temps, però segons es desprèn de la sentència del TJEU no ho ha fet completament.
Així mateix, la qüestió prejudicial ha estat plantejada per un tribunal que no està tramitant una execució hipotecària (el Jutjat Mercantil núm. 3 de Barcelona). Aquesta circumstància seria anecdòtica si no fos perquè durant un llarg període de temps, en les execucions hipotecàries, s’han rebutjat oposicions fonamentades en la vulneració del dret comunitari, sense que sorgís la necessitat de plantejar cap qüestió d’aquesta mena en el si d’aquest procediment. Ha calgut el sotrac d’una profunda crisi econòmica per despertar la sensibilitat que ha portat a preguntar-se (a un jutge que no tramita execucions hipotecàries) per l’adequació a la legalitat comunitària d’una modalitat de procediment que té una llarga tradició en l’ordenament jurídic espanyol i que va estar ratificada l’any 2000 amb la promulgació de la LEC 1/2000.
Pel que fa a les conseqüències que es deriven d’aquesta sentència, cal considerar diferents àmbits:
a) En l’àmbit legislatiu, s’hauran d’introduir reformes per tal de transposar les exigències del dret comunitari a l’ordenament nacional. L’adaptació al dret intern passa per incorporar la possibilitat d’oposar la infracció del dret comunitari de protecció dels consumidors en el si del procediment d’execució hipotecària. En darrer terme, pot passar també per preveure la possibilitat de suspendre la subhasta mentre en el procés ordinari paral·lel se substancien les demandes del deutor. Aquesta suspensió tindria lloc en els casos que les objeccions plantejades permetin pronosticar que si no se suspèn el procés, i finalment s’estima la demanda, es causarà un perjudici irreparable al deutor.
b) Pel que fa als procediments conclosos i als procediments en curs, la sentència del TJUE tindrà escassa virtualitat, atès que per ella mateixa no comporta la nul·litat del procediment de l’execució hipotecària. Cal tenir present que els dèficits apreciats pel TJUE es refereixen a la manca l’adequació d’aquesta modalitat de procediment a les exigències del dret comunitari concretades en una directiva i que, per aquest sol fet, les credencials de constitucionalitat que ha atorgat el Tribunal Constitucional en diferents resolucions a aquesta modalitat de procediment no es veuen afectades. Per tant, mentre no tingui lloc la reforma, sembla que res no impedirà que les previsions legals segueixin aplicant-se igual com s’ha fet fins ara.
Hom pot pensar que els jutjats que coneixen de les execucions hipotecàries es trobaran davant la disjuntiva d’admetre a tràmit oposicions basades en la infracció de les exigències de protecció del consumidor establertes pel dret comunitari. I, certament, hi ha raons per sostenir que del pronunciament del TJUE, se’n deriva aquesta conseqüència. En efecte, del conjunt de la resolució es dedueix que el caràcter imperatiu d’aquesta normativa situa els tribunals davant el deure d’apreciar d’ofici la seva infracció, encara que la part no ho denunciï. És a dir, fins i tot, quan hagi transcorregut el termini d’oposició o malgrat que el deutor no s’hi hagi oposat. Aquest escenari jurídic implicaria, lògicament, que el deutor hipotecari pugui fer valer els arguments d’oposició que es fonamenten en la infracció d’aquestes normes en el procés d’execució hipotecària i que el tribunal no pugui rebutjar aquestes iniciatives. Ara bé, no es pot descartar que hi hagi qui entengui que hi poden haver altres d’interpretacions. En qualsevol cas l’única obligació inqüestionable que a hores d’ara es deriva del pronunciament del TJUE és la d’adequar de manera efectiva el dret intern a les exigències del dret comunitari.
c) Pel que fa al cas concret, no es pot esperar que per efecte de la sentència del TJUE el deutor recuperi l’habitatge o resti alliberat del deute que va contreure. El fet que la qüestió prejudicial no s’hagi plantejat en el si d’un procediment d’execució hipotecària fa que la crítica de què ha estat objecte aquesta modalitat de procediment no pugui ser assumida en el procés on s’ha plantejat.
Ara caldrà esperar que es dicti sentència en el procediment ordinari. El jutge s’haurà de pronunciar sobre si les clàusules del contracte d’hipoteca denunciades són abusives. Però, tampoc no sembla que l’eventual estimació d’aquesta demanda en tots els seus punts (escenari que considerem merament com a hipòtesi), pugui portar a declarar la nul·litat de la hipoteca i, de retruc, la nul·litat del procés concret d’execució hipotecària, atès que les infraccions invocades no sembla que tinguin aquest abast.
En definitiva, la sentència del TJUE és un episodi de la crisi del sistema hipotecari, que evidencia, un cop més, la manera com s’han fet o s’estan fet les coses, en aquest sector del nostre ordenament. Però, tot plegat, no hauria de fer perdre de vista que el veritable problema de les execucions hipotecàries no es troba en les normes de procediment. En darrer terme, i en el millor dels escenaris jurídics possibles, més d’hora o més tard, el consumidor hipotecat continuarà havent de retornar un préstec o un crèdit, que no pot atendre, cosa que el pot portar a perdre el bé donat en garantia (normalment l’habitatge) i tot el seu patrimoni, i a quedar com a deutor de l’entitat financera de manera indefinida per unes quantitats que, en comptes de reduir-se, s’aniran incrementant…
Davant l’augment de casos similars fins a límits ara ja difícils d’assumir i fent previsió que la situació es pugui agreujar encara més en el futur, és prioritari mirar de trobar la manera d’atendre la necessitat d’habitatge de les persones que es troben en una situació econòmica precària. També cal preguntar-se si continua essent raonable l’opció d’exigir indefinidament al deutor la part del préstec que queda pendent, després d’haver-ho perdut tot i malgrat que la possibilitat de satisfer el deute sigui remota. Caldria ser pragmàtics i valorar amb realisme la sostenibilitat aquest criteri. Alhora caldria explorar, també, des del rigor i el pragmatisme, totes les alternatives que poden alleugerir o alliberar les persones d’aquests jous perpetus retornant-los la possibilitat de tenir al seu abast l’oportunitat de refer-se. Tot plegat, s’hauria de fer sense deixar de banda la manera com s’assimilaria aquest nou escenari i l’estret marge de maniobra amb què compta el sistema.
Lluís Caballol i Angelats
Professor titular d’universitat de l’Àrea de dret processal, Universitat de Barcelona