Maspons i l’esperit del dret públic català – Ferran Armengol Ferrer

maspons-anglasell-jurista-mistic-romantic_1679242068_34990823_651x366

Fa cinquanta anys, el 26 de novembre de 1966, moria, a la seva casa pairal de Bigues, el jurista Francesc Maspons i Anglasell. Per commemorar aquesta efemèride, l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència i la Comissió Jurídica Assessora, ha organitzat una jornada d’estudi que tindrà lloc el proper dia 2 de novembre de 2016, en la qual s’abordaran diversos temes relacionats amb les qüestions jurídiques i socials que més van interessar Maspons i Anglasell com el dret català, públic i privat, l’europeisme, l’autodeterminació dels pobles i l’educació de la joventut. En síntesi, un primer punt de partida amb la idea d’aconseguir una recuperació més àmplia del personatge i la seva obra.

Actualment poc conegut, Francesc Maspons fou, tanmateix, un intel·lectual destacat en el catalanisme del primer terç del segle XX. Nascut el 22 de juliol de 1872, en el si d’una família que havia ocupat un lloc prominent en la vida política i intel·lectual catalana del segle XIX, els seus primers treballs es van inserir en la línia del catolicisme social de Lleó XIII. Ben aviat, però, es va centrar en la defensa del dret civil català davant l’abassegadora influència del codi civil espanyol, denunciant la jurisprudència del Tribunal Suprem, que deixava inaplicades les normes catalanes, divulgant-ne la utilització en la pràctica entre advocats i jutges, impugnant les iniciatives legislatives del Govern espanyol que en limitaven l’aplicació i recuperant les antigues constitucions de Catalunya i l’obra dels juristes catalans anteriors a 1714, com Cancer, Fontanella o Eiximenis. 

La seva tasca de defensa del dret civil el portaria a la presidència de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i a dirigir l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat. I, precisament arran de la dissolució de la Mancomunitat per Primo de Rivera, entraria en contacte amb la Societat de Nacions, organització amb la qual estaria vinculat des de 1926 fins a finals dels anys 30. Després de 1939, i malgrat superar la depuració a què el van sotmetre les autoritats franquistes, va entrar en un període d’ostracisme del qual en sortiria lentament cap als anys 50, quan el seu predicament entre estudiants universitaris i, en general els moviments catalanistes, el va convertir de nou en un referent intel·lectual, una mena de pont entre la intel·lectualitat anterior a la Guerra Civil i les noves generacions que albiraven la fi del franquisme.

Totes aquestes activitats van reportar a Francesc Maspons i Anglasell una considerable notorietat en la societat catalana del seu temps. Tant és així que el seu nom apareix associat –en alguna ocasió, com a promotor– a algunes de les més importants iniciatives polítiques, socials i culturals que van sorgir a Catalunya al llarg del primer terç del segle XX. En aquest sentit, es pot destacar la presidència del Centre Excursionista de Catalunya – on fou un dels impulsors de l’estació d’esquí de La Molina–, la direcció de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, la concurrència a les eleccions de 1932 al Parlament de Catalunya, com a cap de llista per Barcelona del Partit Nacionalista Català, la direcció dels diaris Claris i Clarisme, l’actuació com a secretari de la cooperativa La Ciutat del Repòs i les Vacances o les conferències que, amb més de vuitanta anys d’edat, impartia sobre les naixents comunitats europees. A aquesta projecció dins la societat catalana calia afegir, a més, els nombrosos contactes que Maspons va tenir dins l’àmbit espanyol i internacional. A Madrid, era una persona respectada, membre honorari de la Real Academia de Legislación y Jurisprudencia, i es relacionava directament amb el Govern espanyol. Així mateix, mantenia una relació cordial amb grups nacionalistes bascos i gallecs, amb els quals impulsaria, en els anys trenta del segle XX, la iniciativa Galeusca. I ja en l’àmbit internacional, cal destacar la relació que va mantenir amb juristes i polítics relacionats amb la Societat de Nacions i amb alguns dels líders dels moviments nacionalistes d’aquell temps. Amb tot, hi ha una iniciativa que és, potser, la que millor resumia les múltiples inquietuds de Francesc Maspons, i va ser el projecte d’un congrés internacional de turisme a Barcelona, que havia de tenir lloc el 1934 i anava aparellat amb l’adquisició del castell de Montjuïc per transformar-lo en un museu de la pau.

Més enllà del seu incessant activisme, Maspons fou autor d’una ingent i heterogènia obra escrita, que comprenia des de dictàmens jurídics fins a reflexions filosòfiques, novel·les i poemes, passant per monografies sobre diversos aspectes del dret, llibres de memòries i articles d’opinió sobre qüestions polítiques i socials de tota mena, com els problemes socials de la pagesia, la política nacional i internacional, la integració europea, l’educació dels infants i joves, l’excursionisme, el turisme, la reivindicació de la llengua catalana o la protecció del patrimoni històric. Malgrat la diversitat d’aquestes obres, és possible trobar-hi, tanmateix, un fil conductor, un catalanisme conservador fortament impregnat d’ideologia catòlica que, tanmateix, projectava sobre qüestions que ja eren d’actualitat en el seu temps i que ho són encara avui en dia. Expressava així un punt de vista alternatiu, que no és possible encabir en els convencionalismes que sovint tenallen les anàlisis polítiques, jurídiques o socials, com els que assimilen “conservadorisme” a reaccionarisme, centralisme o a un regionalisme folklòric, i lliguen necessàriament amb l’esquerra idees com el federalisme, el pacifisme o els drets dels treballadors. Francesc Maspons era un home de profundes conviccions catòliques, conservador –a voltes, reaccionari– i molt arrelat a la terra, però això no li va impedir abraçar idees com el pacifisme, l’europeisme o els drets humans. Aquesta mena de dualitat de Maspons es pot explicar a partir d’una lectura des de la perspectiva catòlica dels principis ideològics atribuïts, generalment, al liberalisme, lligada al rebuig que li suscitaven els totalitarismes –de dreta i d’esquerra– sorgits al llarg del segle XX. Per posar un exemple, en la seva obra de maduresa, La crisi de l’edat moderna (Palma de Mallorca, Ed. Moll, 1956), Maspons advertia ja la crisi de l’estat-nació, que atribuïa a l’abandonament dels valors del cristianisme per part de les monarquies absolutes i els estats liberals, però alhora descrivia ja el fenomen de la globalització i expressava les seves esperances en la tot just començada integració europea.

Malgrat la notorietat que tingué en vida, el record de Maspons es va extingir molt aviat, després de la seva mort. Possiblement la singularitat de les seves idees les feia semblar extravagants i obsoletes en relació amb els principis polítics i jurídics dominants en la societat i el dret de la darreria del segle XX. En el moment actual, però, la globalització, que Maspons va entreveure fa seixanta anys, s’ha estès a escala mundial i planteja nous reptes morals, la construcció europea està seriosament qüestionada i es plantegen nous escenaris de futur a Catalunya, amb la conseqüència que aquells principis són ara qüestionats. És per això que les reflexions de Maspons i Anglasell poden ser una eina útil de cara a analitzar els problemes que planteja l’actualitat jurídica i política actual, i buscar-los una solució.

 

Ferran Armengol Ferrer
Professor associat de dret internacional públic del Departament de Dret Penal, Criminologia i Dret Internacional Públic de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s