Les comunicacions electròniques, els comptes de xarxes socials, l’emmagatzematge d’arxius al núvol o els béns i serveis adquirits i gestionats a través d’internet conformen el “patrimoni virtual” de les persones. Es tracta d’un patrimoni que perdura més enllà de la longevitat i consciència humanes, característica que planteja diversos interrogants en relació amb el seu accés i destí post mortem, o en cas d’incapacitat sobrevinguda del titular. Qui es cuidarà d’actualitzar el meu facebook quan em mori? Quin serà el destí de la informació personal i professional acumulada al meu compte de correu electrònic quan ja no em pugui valer per mi mateix? Si mai em passés res, qui podria accedir a les fotografies i arxius de tota mena que tinc dipositats al “núvol”? Es tracta de qüestions que fins fa ben poc eren omeses per les més diligents planificacions successòries, però que actualment preocupen la ciutadania.
Un dels primers casos amb repercussió mediàtica en què aquesta problemàtica fou posada sobre la taula tingué l’empresa Yahoo i un jove militar nord-americà mort a l’Iraq com a protagonistes. L’any 2005, la Probate Court d’Oakland County (Michigan) obligà Yahoo a lliurar la correspondència electrònica del difunt a la seva família, malgrat que segons les condicions generals d’utilització de Yahoo el compte era intransmissible i les credencials i els continguts haurien d’haver estat eliminats a la mort del titular.
Els principals prestadors de serveis digitals han començat a oferir eines als usuaris per afrontar anticipadament aquesta problemàtica. En previsió de la mort de l’usuari, Facebook, per exemple, permet triar entre convertir el compte en commemoratiu o eliminar-lo definitivament; Twitter, per la seva banda, desactiva els comptes d’usuaris difunts a sol·licitud de persones autoritzades o de familiars immediats; i Google permet als usuaris donar instruccions a l’empresa sobre el destí i l’accés als continguts del compte en cas que s’hi detecti certa inactivitat. Però, com es pot observar, les solucions són heterogènies: en alguns casos, s’emmascaren en condicions generals de la contractació que els usuaris desconeixen haver acceptat; en d’altres, són objecte de serveis complementaris de subscripció merament opcionals.
En sentit semblant, s’ha proposat que els particulars elaborin una mena de “testament digital” en què incloguin els béns integrants del seu patrimoni virtual (programari, música…) i altres dades relatives a la seva presència digital (xarxes socials, comptes de correu electrònic), tot donant detall de les diverses claus d’accés i expressant la voluntat respecte a quin ha de ser el destí post mortem d’aquest patrimoni sui generis. En aquesta línia, empreses com Secure Safe han sorgit precisament amb l’objectiu de permetre als seus clients el control pòstum del patrimoni virtual. L’empresa emmagatzema documents i claus d’accés dels seus usuaris, als quals assigna un codi que aquests poden transmetre a un tercer de confiança amb instruccions sobre com actuar en cas de mort. Serà llavors quan el tercer podrà introduir el codi al sistema per accedir a l’“herència digital” del titular del compte. Amb tot, també aquí es fàcil entrar en contradicció amb les clàusules contractuals (terms of service) preestablertes pels prestadors de serveis digitals. Així, en obrir el compte és probable que s’hagi acceptat sense consciència una clàusula que descrigui com a violació del contracte la transmissió a un tercer de la clau d’accés al compte. És més, si un tercer ha accedit al compte, encara que ho hagi fet post mortem, el prestador de serveis pot estar legitimat no només a suprimir el compte sinó fins i tot, en alguns casos, a exigir responsabilitat penal per la comissió d’un ciberdelicte.
D’altra banda, l’heterogeneïtat dels elements que integren el patrimoni virtual –des de comptes en xarxes socials, sense contingut patrimonial però amb valor personal o sentimental no menor, fins als anomenats continguts digitals, com ara programes, aplicacions, jocs, música, etc.–, pot plantejar qüestions lligades als drets fonamentals (com el dret a l’honor, a la intimitat o al secret de la correspondència) o a la propietat intel·lectual.
Tanmateix, malgrat l’evident rellevància d’aquest patrimoni, i que, com acabem d’indicar, no manquen propostes sobre com organitzar-ne la gestió post mortem des del camp informàtic, el dret no dona encara solucions clares als problemes jurídics que aquest fenomen planteja.
El projecte de llei sobre voluntats digitals
La Generalitat de Catalunya ha pres consciència de la importància creixent d’aquestes qüestions. Des del proppassat mes de març, el Parlament de Catalunya està tramitant l’aprovació d’un Projecte de llei sobre voluntats digitals i de modificació dels llibres segon i quart del Codi civil de Catalunya. En paraules de Carles Mundó i Blanch, conseller de Justícia i principal precursor de la proposta, aquesta es fonamenta “en la necessitat d’abordar legislativament, i al més aviat possible, la problemàtica social que s’ha generat a partir de l’ús extensiu i intensiu de les xarxes socials, de forma que es pugui donar sortida a la voluntat de les persones sobre el destí que cal donar als comptes que tinguin en xarxes socials i als arxius que s’hi trobin vinculats en cas de mort, de modificació de la capacitat o en el supòsit de minoria d’edat”.
Atesos els límits competencials, el text adopta una perspectiva estrictament de dret civil. Així, mitjançant la reforma dels Llibres segon (persona i família) i quart (successions) del Codi civil de Catalunya, es regula, d’una banda, l’actuació dels pares o tutors respecte de la presència digital dels fills menors o de les persones amb la capacitat modificada judicialment i, de l’altra, les disposicions que hom pot establir respecte la seva voluntat digital, és a dir, sobre el destí del seu patrimoni virtual en cas de mort o de modificació de la capacitat.
Les anomenades “voluntats digitals en cas de mort” constitueixen l’estrella de la regulació. Segons el text del projecte, es tracta de les disposicions que estableix una persona perquè, després de la seva mort, l’hereu, el legatari, el marmessor, l’administrador de l’herència o la persona designada per executar-les actuï davant dels prestadors de serveis digitals amb qui el causant tingui comptes actius. D’aquesta manera, la persona designada podrà comunicar la defunció del titular dels comptes als prestadors de serveis, sol·licitar-ne la cancel·lació o, si escau, exigir que li sigui lliurada una còpia dels arxius digitals que estiguin en els seus servidors. Les voluntats digitals es podran ordenar en qualsevol negoci testamentari (testament, codicil o memòria testamentària), però si el causant no ha atorgat cap d’aquests instruments podrà també ordenar-les en un instrument ad hoc: el “document de voluntats digitals”. El “document de voluntats digitals” haurà d’inscriure’s en un “Registre de voluntats digitals”, que el propi projecte regula amb caràcter bàsic (règim d’accés i emissió de certificacions), tot remetent a l’ulterior desenvolupament reglamentari les qüestions relatives a l’organització i funcionament.
Llums i ombres de la reforma projectada
Prescindint ara de qüestions més tècniques o de detall, hi ha certs aspectes que poden posar en dubte la necessitat de la reforma i la seva eficàcia pràctica.
Quant a la necessitat de la reforma, pot argüir-se que no incorpora cap novetat substantiva a la legislació vigent. Cap precepte del Codi civil de Catalunya impedeix al causant expressar les seves “voluntats digitals” en els negocis testamentaris actualment previstos. Si fos el cas, l’hereu, com a successor, estaria legitimat a realitzar totes les actuacions que preveu la reforma; i el mateix ha de valer per al marmessor, si el causant li ha conferit l’encàrrec d’executar les voluntats digitals. Tanmateix, cal destacar i aplaudir la funció pedagògica de la norma, que sens dubte contribuirà a alertar la societat sobre aquestes qüestions tan delicades i generalment encara desateses.
Pel que fa a l’eficàcia pràctica de la reforma, no pot menystenir-se la dificultat d’influir efectivament en les pràctiques dels proveïdors de serveis digitals. El legislador català n’és ben conscient, i així es palesa en els diversos preceptes del projecte que fan referència al caràcter vinculant dels contractes que el causant hi hagi subscrit i a les polítiques que els dits proveïdors tinguin en vigor.
No obstant això, no pot negar-se que es tracta d’una iniciativa pionera, no només a l’Estat espanyol, sinó també a nivell europeu, amb referents comparables però no idèntics només en la legislació francesa (Loi nº 2016-1321 pour une République numérique). No és la primera vegada que sobre la base d’una necessitat social legalment desatesa, Catalunya n’enceta la regulació a Espanya. Fou el cas, per exemple, de la convivència no matrimonial (Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella), de l’anomenat testament vital (Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació que concerneixen a la salut i a l’autonomia del pacient i la documentació clínica) o de la mediació (Llei 1/2001, de 15 de març, de mediació familiar a Catalunya). De fet, si ens guiem per aquests precedents, no és arriscat aventurar que la iniciativa catalana sigui adoptada en termes semblants per altres comunitats autònomes, o fins i tot que se n’enceti la regulació a nivell estatal. Es torna a evidenciar, en definitiva, el dinamisme del dret civil català, atent i sensible tradicionalment a les necessitats de la societat, també ara a les de la digital.
Jaume Tarabal Bosch
Professor lector de dret civil. Universitat de Barcelona