La Sentència del Tribunal Constitucional 34/2021, de 17 de febrer, resol el recurs d’emparament presentat per la Sra. Meritxell Borràs i Solé en relació amb el seu judici i condemna davant del Tribunal Suprem pel que fa a la seva participació en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Bàsicament, es plantegen dues qüestions fonamentals: la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva de l’art. 24.1 CE per manca de motivació suficient en relació amb la determinació de la sanció penal concreta imposada a la recurrent per la Sentència del Tribunal Suprem 459/2019, de 14 d’octubre; i, d’altra banda, la vulneració del dret al jutge ordinari predeterminat per la llei en relació amb el dret implícit a la doble instància penal (art. 24.2 CE) per l’atracció de la causa cap al Tribunal Suprem.
El primer aspecte és despatxat amb una certa expeditesa per part del Tribunal Constitucional en el fonament jurídic setè de la sentència i té, al meu criteri, un interès menor en relació amb el segon, en el qual em concentraré en aquest comentari. Bàsicament, la qüestió discutida seria si el Tribunal Suprem era competent per jutjar la causa i, per tant, per jutjar la recurrent en relació amb els fets que, finalment, van comportar la seva condemna per un delicte de desobediència. Quant a això, es plantegen una sèrie de qüestions constitucionals d’interès, com ara la funcionalitat de l’aforament en el sistema constitucional, les conseqüències que té per als encausats no aforats l’atracció cap a un procediment substanciat davant d’un òrgan jurisdiccional determinat per causa de la presència d’aforats i, específicament, en relació amb el cas concret que analitzo aquí, la determinació de la instància competent per raó de l’aforament quan, com succeeix en el cas dels membres del Govern de la Generalitat, pot variar en funció dels fets que donen lloc a la causa penal.Llegeix més »
