Malgrat tots els esforços que alguns sectors polítics i mediàtics fan per presentar una consulta sobre el dret a decidir, l’autodeterminació de Catalunya, o com li vulguem dir, com a inconstitucional, la realitat és que no hi ha res que impedeixi que aquesta es pugui dur a terme. Res, en termes jurídics. Qualsevol cosa en termes polítics. Vull dir que si el govern central, que és qui té la competència per convocar una consulta referendatària, o per delegar en el de la Generalitat de Catalunya, no mou ni un dit, és clar que la consulta no es farà, i punt. Una altra cosa ben diferent és si aquesta reacció és democràtica o totalitària.Llegeix més »
Etiqueta: Catalunya
Dret, juristes i gestió pública a Catalunya – Òscar Capdeferro
En els darrers anys, el dret ha quedat en un segon terme en el moment de replantejar-se la gestió pública dels interessos públics, davant la preponderància del management i les seves tècniques. Aquest fenomen, del qual l’anomenada “fugida del dret administratiu” n’és una expressió, ha estat degut en part, com no podem obviar, a la metodologia usualment emprada pels juristes en les darreres dècades. El mètode jurídic essencialment autorreferencial, pur, d’inspiració kelseniana, ha marcat profundament la metodologia del jurista i ha desembocat sovint en un distanciament entre la realitat social i els tecnicismes juridicoformals. Així, mentre la primera ha estat no infreqüentment obviada per una part significativa de la doctrina jurídica, els segons han merescut un ampli conreu, de tal manera que les aportacions per a l’efectivitat i eficàcia de les normes que poden provenir d’altres branques del coneixement, i que porten llum a la realitat social, com ara la psicologia, la sociologia, l’economia, les ciències polítiques o les ciències de l’Administració, acostumen a ésser menystingudes pel pensament jurídic dominant encara a casa nostra.Llegeix més »
Cinco propuestas para la reforma federal del Estado – Josu de Miguel Bárcena
Toda Constitución es ante todo una norma de integración. La maduración de las sociedades, el paso del tiempo y las transformaciones del espacio, producen conflictos que dan sentido al pluralismo político y a las reglas que sirven para encauzarlo. La Constitución española de 1978 trató de integrar el nacionalismo vasco, catalán y español mediante una distribución territorial del poder en un esfuerzo federal indudable que sin duda ha muerto de su propio éxito. Y su éxito ha sido pensar que la profundización autonómica era siempre, en todos los casos y en cualquier circunstancia, buena para la democracia y la eficacia. Sin embargo, la razón dialéctica que encierra cualquier norma fundamental quiebra indefectiblemente cuando la expresión de los nacionalismos que ha tratado de articular y satisfacer se hace excesivamente intensa como consecuencia de la escasa fijación de los términos en los que se ha de ejercer el poder.Llegeix més »
Legalidad internacional y derecho a decidir – Xavier Pons Rafols
En los últimos meses, desde distintos sectores políticos y sociales, y a falta de otros marcos jurídicos, se ha justificado el derecho a decidir e, incluso, todo el proceso soberanista, en la legalidad internacional. En efecto, cuando más allá del ordenamiento constitucional español y del mismo ordenamiento jurídico catalán -que tiene como norma institucional básica el Estatuto de autonomía- se habla de otros marcos legales o de todos los marcos legales que puedan amparar el derecho a decidir se está pretendiendo, aún de manera eufemística, buscar esta fundamentación en la legalidad internacional. Así se está haciendo en gran parte del discurso político soberanista y entiendo que este pretendido amparo está también implícito en la referencia que formula el párrafo séptimo del dispositivo de la Declaración de soberanía y del derecho a decidir del pueblo de Catalunya (Resolución 5/X, del Parlamento de Catalunya, de 23 de enero de 2013) a la utilización de “todos los marcos legales existentes para hacer efectivo el fortalecimiento democrático y el ejercicio del derecho a decidir”. Intentando evitar un aval incondicionado a esta posición o una negativa cerrada a la misma -porque ni una cosa ni la otra son verdades absolutas e irrebatibles en el ámbito del derecho y de la política- creo que sería conveniente intentar clarificar algo estos términos para poder saber, al menos, de qué estamos hablando e identificar claramente qué es lo que puede ampararse bajo la legalidad internacional.Llegeix més »
La Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya: un apunt jurídic – Joan Vintró
1. Les dades parlamentàries: una declaració de sobirania i del dret a decidir amb ampli suport a la cambra catalana.
El 23 de gener de 2013 el Ple del Parlament va aprovar la Resolució 5/X que té el títol següent: Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. Sens perjudici d’examinar posteriorment amb una mica més detall alguns dels elements principals del contingut d’aquesta resolució, cal destacar-ne, d’entrada, les dues afirmacions fonamentals: en primer lloc,la consideració del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà; en segon lloc, el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir democràticament el seu futur polític col·lectiu. Es tracta, per tant, d’una declaració de sobirania, però no d’una declaració pròpiament sobiranista. Dit en altres termes, la Resolució 5/X proclama la sobirania del poble català, però no suposa l’exercici d’aquesta sobirania ni tampoc prejutja en cap moment que l’objectiu de la proclamació del dret a decidir sigui la constitució d’un estat propi o la independència de Catalunya. Cal subratllar, a més, que no és la primera vegada que el Parlament de Catalunya adopta una resolució de característiques similars. En efecte, els anys 1989, 1991, 1998, 1999, 2010, 2011 i 2012 la cambra catalana va aprovar resolucions i mocions on s’afirmava el dret de Catalunya a l’autodeterminació i el dret a decidir del poble català mitjançant la realització de referèndums o consultes sobre el seu futur polític col·lectiu.Llegeix més »