En els darrers anys, el dret ha quedat en un segon terme en el moment de replantejar-se la gestió pública dels interessos públics, davant la preponderància del management i les seves tècniques. Aquest fenomen, del qual l’anomenada “fugida del dret administratiu” n’és una expressió, ha estat degut en part, com no podem obviar, a la metodologia usualment emprada pels juristes en les darreres dècades. El mètode jurídic essencialment autorreferencial, pur, d’inspiració kelseniana, ha marcat profundament la metodologia del jurista i ha desembocat sovint en un distanciament entre la realitat social i els tecnicismes juridicoformals. Així, mentre la primera ha estat no infreqüentment obviada per una part significativa de la doctrina jurídica, els segons han merescut un ampli conreu, de tal manera que les aportacions per a l’efectivitat i eficàcia de les normes que poden provenir d’altres branques del coneixement, i que porten llum a la realitat social, com ara la psicologia, la sociologia, l’economia, les ciències polítiques o les ciències de l’Administració, acostumen a ésser menystingudes pel pensament jurídic dominant encara a casa nostra.

L’obra ressenyada vol mostrar l’existència d’una ciència juridicopública que, amb constància des del segle XIX, ha advocat per la funcionalitat del dret com a veritable eina per a la millora de la gestió pública. Amb aquesta inspiració, i en commemoració del centenari de la creació de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, els profs. Ponce Solé i Moltó Darner, amb la col·laboració de qui signa aquest apunt, han confeccionat una acurada selecció de lectures de dret públic català, en la qual han inclòs fragments de vint-i-tres obres de caràcter jurídic que, des del segle XIX i fins a dia d’avui, han donat exemple de com s’ha de relacionar adequadament la ciència jurídica (pública) i la realitat social, i s’han ocupat de problemàtiques ben concretes.

A títol merament exemplificatiu, el lector podrà llegir com, l’any 1800, l’eminent catedràtic de Decretals i dret civil de Cervera, Ramón Lázaro de Dou y de Bassols, carrega sense contemplacions contra els legisladors i operadors jurídics del seu temps, per la seva manca de coneixements econòmics que porten a la greu situació de llastrar el comerç: “Això prové de no estudiar-se les matèries econòmiques, i de tenir-se per alienes de l’estudi dels magistrats i ministres: els quals, no obstant això de no entendre-les, quan regna la ignorància, i el menyspreu de l’economia de l’estat, llencen l’errada, perjudicant quan no és fàcil explicar, i fer veure, com convingués, amb les seves ordres, informes i vots”, tot anticipant, de manera intuïtiva, el que avui es considera el més fiable mètode d’anàlisi normativa: l’anàlisi econòmica del dret.

Uns quants anys més tard, el 1877, Francesc Pi i Margall aborda a Las Nacionalidades unes qüestions que avui mantenen una especial vigència: la simplificació en l’organització administrativa i la separació de política i administració professionalitzada. Certament, en l’actual marc d’austeritat econòmica, esquitxat pel degoteig incessant de casos de corrupció pública originats per una malsana relació entre política, funció pública i interessos privats, no sonen llunyanes ni incomprensibles les seves idees relatives a la ineficiència administrativa deguda a la ingerència de la política, amb afirmacions tan rotundes com que “sorprèn veritablement que […] s’hagi caigut en l’estranya mania de lliurar a homes sense coneixements administratius de cap gènere àdhuc els més difícils llocs de l’Estat per recompensar-los serveis polítics, no poques vegades de dubtosa moralitat i profit. Aquesta aberració, totalment inconcebible, és, sense dubtar-ho, una de les principals causes que duen a portar malament la nostra administració, potser la més desordenada de totes les d’Europa”.

També sobta llegir a Valentí Almirall, jurista i polític, l’any 1886, a Lo Catalanisme, afirmant, en base a la promoció del principi d’igualtat, que els poders públics no deuen estendre la seva intervenció a qualsevol àmbit imposant mesures restrictives innecessàries: “davant d’una desgracia accidental causada per un vapor ó un camí de ferro, […] imposan als viatjers cent entrabanchs y obligacions, que sens aumentar ni una mica llur seguretat, dificultan la expedició de llurs negocis”, tot fent una aplicació del que avui anomenaríem principi de proporcionalitat i mètode de ponderació d’interessos, i oposant-se a la regulació reactiva destemperada i, molts cops, desmesurada i ineficaç de la qual, malauradament, continuem tenint-ne exemples en l’actualitat.

El text més recent, de 2007, escrit pel malaguanyat jurista i gestor públic Joan Prats, disseca, en un treball pioner des del punt de vista jurídicoadministratiu, el greu problema de la corrupció pública, i presenta com, a partir del dret a una bona administració, es pot estructurar una via de solució o, com a mínim, de mitigació, per tal de configurar una Administració pública “no només […] eficaç en la consecució d’objectius, sinó també una Administració que actuï de forma coherent amb els principis de transparència, responsabilitat, rendició de comptes, participació i honestedat”.

Fragment a fragment es podria destacar, de cadascuna de les vint-i-tres obres seleccionades, les seves virtuts, encara avui necessàries, que configuren aquesta obra com un veritable mosaic de bones pràctiques de tècnica jurídica orientada a la millora de la gestió dels interessos públics a través del dret, i que suggereixen a juristes i gestors públics com ha de ser una proposta de millora de la gestió pública: necessària, ponderada, eficient, eficaç i acuradament instrumentada i emparada en el dret.

Òscar Capdeferro,
Llicenciat en dret, doctorand i becari del Programa de Formació del Professorat Universitari de la Universitat de Barcelona