8 de març: dia de les dones

Avui, per commemorar el Dia Internacional de les Dones, publiquem tres peces relatives a tres àmbits diferents on es fa palesa la desigualtat que encara avui subsisteix entre dones i homes: presència i participació política, desigualtat institucional i, finalment, bretxa salarial. Aquestes són només tres proves que les desigualtats entre homes i dones, les desigualtats de gènere, persisteixen en els nostres dies, i que no només afecten la vida de les dones avui sinó que tenen repercussions en etapes futures de la vida de les dones d’avui, per exemple, en les seves pensions.

La professora Lidia Fernández posa de manifest en el seu text que estem molt lluny encara d’aconseguir la paritat en l’àmbit de la política.  Com ella mateixa assenyala, només dos parlaments a l’Estat espanyol compten amb més diputades que diputats, i només un 19,09% de les alcaldies estan liderades per una dona. Si ho traslladem a l’àmbit de Catalunya, i prenem com a referència les dades de l’ICD, tenim que només 52 membres del Parlament són dones i que, per tant, només un 38,5% són diputades, mentre que el 61,5% són diputats. En l’àmbit dels ajuntaments, per prendre la mateixa dada, només el 18,4% estan governants per alcaldesses.

Aida Ruiz posa l’accent sobre els retrocessos que han patit les garanties i mecanismes institucionals creats per la tutela i promoció de la igualtat entre homes i dones, tant a l’Estat com a Catalunya. La crisi econòmica i les retallades han incidit molt negativament en l’àmbit de la igualtat de gènere.

Per últim, Ignasi Camós  posa en relleu una dada esfereïdora: “la pensió mitjana de les dones és un 37,91% més baixa que la dels homes”. Això implica, també, uns nivells de desigualtat econòmica molt punyents que tenen les seves conseqüències en la qualitat de vida de les dones.

 

Las mujeres y la democracia. Por una participación plena de las mujeres – Lidia Fernández Montes

La potenciación del papel de la mujer y la plena participación de la mujer en condiciones de igualdad en todas las esferas de la sociedad, incluidos la participación en los procesos de adopción de decisiones y el acceso al poder, son fundamentales para el logro de la igualdad, el desarrollo y la paz”.

Conferencia de Beijing, 1995

Es evidente que desde aquellas elecciones generales de 1977 en las que 21 mujeres accedieron a un escaño en el Congreso, a las del pasado 26 de junio en que lo lograron 139, hemos avanzado considerablemente.

Sin embargo, sigue habiendo una importante brecha de género en la participación política ya que, pese a que la Ley para la Igualdad Efectiva de Mujeres y Hombres establece el principio de presencia equilibrada en las candidaturas electorales, de manera que la proporción de hombres y mujeres en las listas ha de ser del 40/60, nada garantiza en lo relativo a quien encabeza las listas, a la composición del Gobierno, a la organización de los parlamentos… y ello parece haberse convertido en un auténtico techo de cemento para las mujeres.

El primer Gobierno Mariano Rajoy en la XII legislatura, constituido el 4 de noviembre de 2016, cuenta con cinco mujeres frente a nueve hombres ocupando carteras ministeriales, lo que representa una presencia femenina en el Consejo de Ministros del 35,71%.

Si prestamos atención a las 4 formaciones políticas que se presentaron en el conjunto del Estado en las últimas elecciones legislativas, veremos que de las 52 circunscripciones en las que se divide nuestro territorio electoral, Ciudadanos decidió que 15 mujeres encabezaran una candidatura, el Partido Popular contó con 19, Podemos (y los procesos de convergencia con los que concurría) llevaron al frente a 20 mujeres y, por último, el PSOE –que fue el partido que contó con más mujeres al frente de una lista- con 27.

Un somero análisis al Congreso de los Diputados, nos permitirá observar que de cada 10 escaños, 4 son ocupados por mujeres, que de 33 comisiones (legislativas, no legislativas, y mixtas) solo 11 están presididas por una mujer, que en la Junta de Portavoces únicamente hay una mujer titular (recientemente incorporada), o que de 65 miembros que componen la Diputación Permanente solo 22 son mujeres.

Tampoco parece que los ámbitos autonómico y local sean más esperanzadores. Escasamente dos parlamentos autonómicos, el canario y el vasco, cuentan con más mujeres que hombres en sus escaños, y tan solo el 19,09% de las alcaldías del Estado tienen al frente a una mujer.

No es de extrañar, por tanto, que el Comité para la Eliminación de la Discriminación Contra la Mujer (CEDAW, por sus siglas en inglés) en sus Observaciones al Estado español mostrase su preocupación por “la baja participación en general de las mujeres en la vida política y pública”, y le recomendara sensibilizar sobre “la importancia de la participación de la mujer en la adopción de decisiones con el fin de promover la participación plena, igual, libre y democrática de la mujer en condiciones de igualdad con el hombre en la vida política y pública”.

La presencia paritaria es positiva en sí misma en la medida en que empodera al conjunto de mujeres y permite acceder al escalón significativo del poder. Junto a ella, es necesario contar con las mismas oportunidades y que la voz de las mujeres se oiga en todos y cada uno de los ámbitos.

Lamentablemente, todavía existen numerosas barreras culturales, económicas o políticas, formales e informales, que dificultan la participación de las mujeres en igualdad de condiciones con los hombres. Una presencia que es clave para que se tenga en cuenta a las mujeres en el diseño de una agenda pública plural e inclusiva y no solamente masculina.

 

Lidia Fernández Montes
Observatorio de Igualdad de Género. Universidad Rey Juan Carlos

 

 

Les dones seguim esperant la igualtat – Aida Ruiz

Un cop més, com cada any, tornem a celebrar el 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Avui és una data per commemorar els avenços assolits per les dones però també és una data per visualitzar les desigualtats que encara subsisteixen a la nostra societat: desocupació femenina (Espanya és el segon país amb un major  índex de desocupació de les dones), segregació ocupacional, segregació horitzontal i vertical, bretxa salarial, violències masclistes en el treball­.

Aquest any a la celebració s’hi afegeix el desè aniversari de l’aprovació de la Llei 3/2007, d’igualtat efectiva entre dones i homes. Amb l’aprovació de la Llei d’igualtat es culminava un procés de perspectiva  multinivell que es va iniciar l’any 1983 amb la creació de l’Instituto  de la Mujer i també amb la creació dels organismes d’igualtat de les comunitats autònomes. A aquesta xarxa es van afegir els organismes d’igualtat d’àmbit municipal. Catalunya s’hi va sumar l’any 1989, amb la creació de l’Institut Català de les Dones.

Aquest escenari es va  beneficiar també del feminisme institucional o feminisme d’Estat[1], que operava a tots els nivell territorials  (Valiente 2006). De fet, l’experiència ha demostrat que  aquells  països que comptaven  amb organismes d’igualtat  van aconseguir  inserir en els debats i en l’agenda política  les demandes del moviment organitzat de les dones. Un clar exponent d’aquesta afirmació es  troba en la creació del Ministeri d’Igualtat durant el govern de Zapatero i a Catalunya amb la creació el 2007 de la  Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats, dependent de la Conselleria de Treball. Però aquest escenari va tenir una curta durada.

En l’àmbit  estatal, la durada del Ministeri va ser només  de  tres anys (2008-2011), i el 2012  es va convertir en una direcció general. Catalunya no va sortir  tampoc ben parada del desmantellament de les estructures d’igualtat. La Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats va durar només quatre anys (2007-2010) i va ser dissolta el 2011. Cal recordar que  aquesta pèrdua d’un organisme específic va venir acompanyada també d’un aprimament dels recursos destinats a les polítiques d’igualtat, ja que la partida pressupostària es va reduir un 34%  entre el 2011 i el 2014. Fa un any que les dones hem recuperat aquest organisme.

L’altre organisme emblemàtic, l’ICD[2], anys després va patir un aprimament o reducció del seu òrgan col·legiat de participació i consulta, consistent en la restricció de la participació del teixit  associatiu de les dones.

Aquesta realitat dibuixada, de creació i consolidació d’ estructures i també de polítiques d’igualtat, ha estat anomenada feminisme institucional o feminisme d’estat­­ (Valiente, Lombardo). Però els darrers anys s’han tornat del tot agres per a les dones amb el desmantellament de determinades estructures d’igualtat. Unes vegades la causa ha estat una davallada pressupostària considerable. Així, el  2016 el pressupost per igualtat i violència ha suposat un 0,0103% dels 436.372,82 milions d’euros de la despesa total. L’Instituto  de la Mujer ha patit també el 2016 un aprimament d’un 5,22% en el programa Igualtat d’oportunitats entre dones i homes. Pel que fa a l’ICD, des del 2009 fins ara el pressupost assignat ha minvat en 2.082.807 €. D’altres vegades ha consistit en una pèrdua o reducció competencial d’aquests organismes d’igualtat.

L’escenari en què ens han sumit els poders públics no és gens afalagador per a les dones. De fet, a més de disposar d’un marc jurídic antidiscriminatori  per aconseguir la igualtat efectiva, les dones necessiten organismes capaços de dirigir, impulsar i dinamitzar les polítiques de gènere. Aquesta dinamització no pot aconseguir-se sense la participació del moviment associatiu de les dones  als organismes d’igualtat.

El desmantellament i la reformulació de determinats organismes que ja hem apuntat s’han de situar en el context sociopolític en què s’han produït, vinculat a la modificació de determinada legislació sectorial. Cal  recordar que en aquests deu anys des que la Llei 3/2007, d’igualtat efectiva entre dones i homes, va ser aprovada, hem assistit a dues reformes laborals i a  l’entrada en escena de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, que ha modificat el règim competencial a nivell local, penalitzant  les polítiques d’igualtat.

 

Aida Ruiz
Directora de la Fundació Maria Aurèlia Capmany

 

Un altra bretxa injustificada: la pensió mitjana de les dones és un 37,91% més baixa que la dels homes – Ignasi Camós

La realitat de la situació del mercat de treball pel que fa a la bretxa salarial per gènere té una projecció molt important sobre les pensions del sistema de la Seguretat Social, ja que té una incidència directa sobre les pensions basades en unes cotitzacions que es calculen en proporció al salari percebut.

La bretxa per gènere en pensions és, fins i tot, més gran que la bretxa salarial ja que en el cas de la pensió mitjana la pensió de les dones és un 37,91% més baixa que la dels homes.

Així, si prenem les dades generals en matèria de pensions pel que fa a l’import mitjà segons sexe (vegeu la taula adjunta, dades generals de 2015), podem comprovar que mentre que en el cas dels homes l’import mitjà de les pensions se situa en 1.100,67 €, en el cas de les dones aquest import mitjà baixa a 683,40 €, fet que suposa una diferència molt significativa de -417,27 € en el cas de les dones.

Aquesta bretxa per gènere en pensions és especialment significativa en el cas concret de la pensió de jubilació, on l’import mitjà d’aquesta prestació en el cas de les dones és un 38,27% més baixa que la dels homes (733,48 € per a les dones i 1.188,35 € per als homes). Aquest és un reflex de la situació en què es troben les dones durant la vellesa i les dificultats que tenen per afrontar aquesta important etapa de la vida.

Si prenem com a referència les dades més recents (de febrer 2017) referides al nombre de pensions en vigor per trams de quantia, sexe i classes, en el cas de les dones un 65,86% de les pensions de jubilació en vigor (1.422.335 d’un total de 2.159.565), se situa per sota del tram entre 600-650 €, una xifra molt elevada si tenim en compte que, en el cas dels homes, aquest percentatge només és del 21,49% (779.357 pensions de jubilació d’un total de 3.626.679).

D’acord amb l’estudi d’UGT Pensions desagregades per sexe. Anàlisi d’algunes variables sobre pensions desagregades per sexe, publicat el 23 gener de 2017[3], Catalunya té una bretxa del 42,21% i és la comunitat autònoma amb una bretxa més gran en les pensions de jubilació, superior en un 19,04% a la més baixa, que és Extremadura (23,17%).

A Catalunya la pensió mitjana en el cas de les dones se situa en 740,30 €, mentre que en el cas dels homes és de 1.281€, amb una diferència de 576,70 € a favor dels homes.

Pel que fa a la pensió de viduïtat, a diferència del que acabem de veure, la diferència és favorable a les dones, però això és degut a l’origen d’aquesta pensió, que està vinculada al repartiment de tasques en les llars i al fet que és una pensió molt feminitzada ja que del total de pensions de viduïtat a Catalunya l’any 2015 (que és de 394.764), només un  8,63% són per a homes (360.677), mentre que la resta, un 91,37%, les perceben dones (34.087). Encara avui moltes d’aquestes pensions de viduïtat són pensions derivades de les cotitzacions dels cònjuges. La pensió mitjana de viduïtat en el cas de les dones a Catalunya és de 654,03 €, mentre que en el cas dels homes és de 476,53 €, cosa que suposa uns 177,50 més per a les dones que per als homes.

L’any 2011, en el marc de la Recomanació del Pacte de Toledo, en concret la recomanació 17 defensava que el sistema havia de valorar la dimensió de gènere en matèria de pensions. Es constatava l’existència de retribucions diferenciades, de majors períodes d’interrupció per cures de fills o familiars en situació de dependència, o de majors limitacions en la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, entre d’altres discriminacions que graven més intensament les dones que els homes. I es defensava la necessitat d’adoptar iniciatives que ajudin les dones a complementar les seves aportacions econòmiques amb altres elements com avantatges fiscals o situacions assimilades a l’alta (a l’efecte de millorar la pensió de jubilació) amb l’objectiu de configurar drets de pensió propis. La realitat, però, és que no s’ha fet res en aquest sentit i que es manté aquesta importantíssima bretxa de gènere en matèria de pensions.

A nivell europeu, la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu va presentar el passat 26 de setembre de 2016 un projecte d’informe sobre la necessitat d’una estratègia de la Unió Europea per eliminar i prevenir la bretxa de gènere en matèria de pensions (2016/2061(INI))[4]. Aquest informe, a més de demanar que s’estableixin uns indicadors fiables que permetin distingir els diferents factors que afavoreixen l’aparició de la bretxa en matèria de pensions i garantir la continuïtat del seguiment del fenomen i de com evoluciona, defensa la necessitat de reduir les desigualtats en matèria de capacitat contributiva i en matèria de carrera professional, i sol·licita als estats membres de la UE que: d’una banda, avaluïn, amb dades fiables i comparables, els efectes dels seus sistemes de pensions sobre la bretxa en matèria de pensions i els factors subjacents; i d’altra banda, apliquin mecanismes per a la correcció, en particular en benefici de les persones més vulnerables, de les desigualtats en matèria de carrera professional que són presents al llarg de la trajectòria laboral i afecten la bretxa en matèria de pensions, afavorint l’intercanvi de bones pràctiques a fi de determinar tant els mecanismes correctors més eficaços com aquells que poden fer front a factors facilitadors de la bretxa en matèria de pensions.

Malauradament, al marge d’aquest projecte d’informe del Parlament Europeu, no sembla que aquesta qüestió estigui en l’agenda política més immediata. Les reformes recents i/o previstes en matèria de pensions sembla que no volen incloure la necessitat d’afrontar aquesta bretxa per raó del gènere en matèria de pensions, que situa les dones en major risc de pobresa en la vellesa i que posa de manifest que la situació de desigualtat per raó de gènere, que està molt present a nivell laboral, social i econòmic, es perllonga més enllà de la vida laboral.

 

Ignasi Camós
Professor de dret del treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Girona

 

 

Taula: Pensió i import mitjà i pensionista, per sexe i classe

Font: Anuario de estadísticas 2015: Pensiones Contributivas del Sistema de la Seguridad Social (PEN)

(1) Mitjana calculada sobre les dades de les 12 mensualitats ordinàries de nòmina i eliminant el doble còmput que es produeix en els supòsits de concurrència de diverses pensions en el mateix titular.

(2) Inclou “no consta el sexe”.

 

Taula: Pensions de jubilació de tots els règims de la Seguretat Social, nombre, import mitjà, sexe i comunitat autònoma (2015)

Font: UGT- Vicesecretaria General – Departament Confederal de la Dona Treballadora Pensions desagregades per sexe. Anàlisi d’algunes variables sobre pensions desagregades per sexe, 23 gener 2017.

 

[1] Valiente defineix així el feminisme d’estat: En ciencias sociales este conjunto de instituciones se denomina “feminismo de Estado”, “feminismo institucional” o “feminismo oficial”, conociéndose como “feministas de Estado” a las personas que trabajan en estos organismos (o agencias) de igualdad o instituciones feministas  (McBride y Mazur 2004, 2; Stetson y Mazur 1995, 1-2). Font: El feminismo de Estado en España: El Instituto de la Mujer (1983-2003). Col·lecció Quaderns Feministes.

[2] Aquest òrgan de l’ICD és el  que ”integra les representacions de les entitats que treballen en programes en favor de la igualtat i la promoció de la dona, així com les diferents entitats de dones del territori“.

[3] Vicesecretaria General – Departament Confederal de la Dona Treballadora. Es pot accedir a l’informe en aquest enllaç.

[4] Informe accessible en aquest enllaç.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s