A finals dels anys 60 del passat segle, un filòsof francès, Henri Lefebvre, va publicar un llibre titulat El dret a la ciutat, posant damunt la taula un concepte interessant per a la discussió intel·lectual.

Ara bé, en la segona dècada del segle XXI, ¿tenim realment totes les persones que vivim a les ciutats catalanes un dret a la ciutat? I si és així, i sobretot, què significa des d’un punt de vista concret de polítiques públiques i de gestió urbanes?

Sobre totes aquestes qüestions hem pogut discutir recentment a la Universitat de Barcelona, en una jornada internacional de tres dies organitzada en col·laboració amb UN-Habitat (se’n pot trobar una descripció en aquest enllaç i en aquest altre enllaç).

La resposta a la primera pregunta és afirmativa. Les persones tenim un dret a la ciutat, reconegut ara ja internacionalment i nacional.

a) Des de la perspectiva internacional, la Nova agenda urbana, sorgida de la reunió internacional Habitat III que va tenir lloc a Quito a la tardor de 2016 (veure aquí) i recollida en la resolució 71/256 de 23 desembre de 2016 de Nacions Unides, reconeix en el seu paràgraf 11 el dret a la ciutat, impulsat per molts moviments cívics i governs d´arreu del món. Concretament assenyala que:

“Compartim l’ideal d’una ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom. Fem notar els esforços d’alguns governs nacionals i locals per consagrar aquest ideal, conegut com “el dret a la ciutat”, en les seves lleis, declaracions polítiques i cartes”.

Això suposa, doncs, una nova parada en un procés que havia anat portant a l´àmbit de l´anomenat dret tou (és a dir, dificultosament exigible a la pràctica) el dret a la ciutat, prèviament ja recollit en documents com ara la Carta mundial pel dret a la ciutat o, a Europa, la Carta de salvaguarda dels drets humans a la ciutat, signada per diverses ciutats catalanes.

b) Pel que fa a l’àmbit intern, diversos ordenaments jurídics nacionals (com ara els de Brasil, Equador, Mèxic o França) han recollit explícitament en les seves normes jurídiques, com a dret dur, el dret a la ciutat. A Espanya i Catalunya no existeix, encara, cap norma jurídica que l´inclogui expressament, tot i que hi ha normes que s’hi refereixen sense esmentar-lo amb aquest nou. Per exemple, el Text Refós estatal de la Llei de sòl i rehabilitació urbana de 2015 parla en el seu article 3 dels principis jurídics del desenvolupament sostenible urbà, o l´article 16 de la Llei catalana del dret a l´habitatge de 2007, que enguany compleix 10 anys, fa esment de les relacions entre urbanisme i habitatge i de la necessitat del gaudi de ciutats no segregades.

Acceptant, doncs, l’existència d´un dret a la ciutat, cal ara abordar la segona qüestió plantejada, és dir, el seu significat pràctic, no metafísic, per al desenvolupament de polítiques públiques urbanes i per a la gestió de la ciutat. Doncs bé, aquest dret essencialment significa, d´una banda (a), un necessari enfocament de drets humans de les polítiques públiques urbanes que ha de ser sistèmic, integrat, interrelacionant els diversos drets, perquè la ciutat és un sistema (així, Sentència del Tribunal Suprem, sala del contenciós administratiu,  de 19 de juliol de 1988). I d´altra banda (b), com a derivació pràctica d´això,  implica que els decisors públics estan sotmesos a una sèrie d´obligacions jurídiques, la vulneració de les quals, entre d´altres mitjans (control social, polític, paper dels ombudsmen,  etc.)  pot donar lloc a una reacció de les persones davant dels tribunals en defensa dels seus drets en la ciutat interpretats d´una manera integrada, és a dir, en defensa del seu dret a la ciutat.

Reflexionem sobre aquests dos aspectes breument.

a) Pel que fa a l’enfocament de drets humans sobre les polítiques públiques, això al seu torn significa dues coses rellevants. La primera, que els diferents drets en la ciutat estan interconnectats i que el respecte, la protecció i l´efectivitat d’aquests drets mitjançant les diferents polítiques públiques urbanes han de ser també integrats. Així, cal entendre que quan es prenen decisions sobre habitatge en general, per exemple, habitatges d´ús turístic, i habitatge assequible en particular, sobre il·luminació d´espais, com ara zones d´aparcament, sobre mobilitat pública o privada, amb afectació sobre la contaminació, sobre ús religiós del sòl en relació amb llocs de culte o sobre equipaments escolars en una ciutat, queda afectat d´una manera o altra, de manera interconnectada, el dret a l´habitatge digne, el dret a la intimidat (que pot ser vulnerat per turistes sorollosos en el pis del costat), el dret a la llibertat de moviments, el dret a la salut, a la no discriminació per raó de gènere, a la seguretat personal, a la llibertat religiosa i a l´educació en condicions d´igualtat.

Una absència, insuficiència o segregació de l´habitatge assequible, en àrees mal il·luminades i dissenyades, en un àmbit amb escàs transport públic, que no té llocs de culte i obliga les persones a desplaçar-se a àrees perifèriques, creant segregació religiosa,  i que concentra també escoles segregades a causa de la composició social del barri i del disseny de les àrees educatives, suposa una tempesta perfecta contra els drets en la ciutat i, en definitiva contra el dret a la ciutat: les persones d´aquest barri no gaudeixen d´aquest dret (a desplaçar-se, a formar-se, a pregar, a gaudir d´un espai vital íntim…) o no ho fan en condicions d´igualtat en relació amb d´altres veïns d´altres barris de la ciutat. Hi ha doncs una vulneració del seu dret, que cal redreçar amb les polítiques públiques necessàries per a garantir-ne la igualtat real i efectiva (així, STS, sala del contenciós administratiu,  de 17 de gener de 1988).

Cal dir-ho clarament: l´existència de legitimitat democràtica local i de discrecionalitat no permeten fer als decisors públics no importa què ni de qualsevol manera: cal, per obligació derivada del dret a una bona administració, tenir deguda diligència i cura en la garantia del dret a la ciutat (així, STS, sala del contenciós administratiu, de 21 de juny de 2017).

Per això, segona conseqüència rellevant, la compartimentació de les polítiques públiques urbanes en àrees de gestió distintes i distants comporta un problema per a la garantia del dret a la ciutat. Ens cal repensar l´organització administrativa per afrontar aquesta gestió plural i interconnectada necessària.

b) En segon lloc, com dèiem, una afectació parcial d´un dret, com per exemple la inexistència de llocs de culte per una regulació que discrimina indirectament en l’ús del sòl, vulnerant, per cert, la Llei catalana 16/2009, del 22 de juliol, dels centres de culte (establint, diguem, distàncies injustificades entre els nous llocs de culte i els preexistents) combinada amb una altra afectació parcial d´un altre dret (absència de transport públic suficient, perquè les decisions pressupostàries han prioritzat altres àrees en detriment d’aquesta) i connectada amb una tercera afectació (disseny de districtes escolars que accentuen la segregació escolar), pot ser abordada de dues maneres. O bé com una vulneració separada de drets individuals diferents (el meu dret a la llibertat religiosa, el meu dret a la mobilitat, el meu dret a l´educació en condicions d´igualtat) o bé com una vulneració del meu/nostre dret a la ciutat, que afecta una pluralitat de drets i persones i que per tant pot ser articulat, per exemple, amb una acció judicial pública urbanística defensant aquest dret.

La perspectiva és ben diferent i els efectes també. Partint de la idea cada vegada més estesa de considerar la ciutat com un bé comú, llavors la defensa d´aquest bé, sobre el qual existeix un dret de tots els usuaris de la ciutat, pot ser col·lectiva i així més eficaç, en garantia de les obligacions de bona administració esmentades.

En definitiva, el dret a la ciutat dona articulació filosòfica a una inquietud i empodera les persones, però és també un possible mecanisme tecnicojurídic de defensa de drets, en la recerca, finalment, d´allò que el geògraf Edward Soja ha anomenat en el títol d´un dels seus llibres la Justícia espacial.

Juli Ponce Solé
Professor de Dret a la Universitat de Barcelona. Director de l´Institut de Recerca TransJus de la UB