Els resultats de les eleccions generals al Regne Unit 2015 – John Etherington

El mateix dia de les eleccions, el 7 de maig, tot feia pensar que encara que els conservadors poguessin guanyar més escons, no tindrien suport suficient per a formar govern, i que serien els laboristes, sota el lideratge de l’Ed Miliband, els que tindrien la clau de 10 Downing Street, ajudats pels diputats del SNP.

L’endemà, David Cameron va ser proclamat primer ministre amb majoria absoluta, mentre els líders del Partit Laborista (Ed Miliband), Liberal Demòcrata (Nick Clegg) i UKIP (Nigel Farage) havien dimitit (encara que aquest últim va dimitir al cap de tres dies). Què va passar? Com expliquem aquesta diferència entre el que s’esperava i el que va acabar passant? En aquest article intentaré oferir una discussió dels resultats que van agafar gairebé tothom per sorpresa i després, a la segona part, parlarem de les conseqüències de la victòria conservadora, no només per a la política britànica, sinó també per a Europa.

Les enquestes

En primer lloc, hem de mencionar el fracàs de les enquestes. Tot i encertar en identificar la pujada espectacular de l’SNP a Escòcia i la davallada dels laboristes allà, a la resta del país és evident que no van saber o no van poder oferir una predicció fiable del que seria el resultat final. Tots els sondejos parlaven d’un empat tècnic entre conservadors i laboristes, tant en termes d’intenció de vot (al voltant de 34%) com d’escons (274), ambdues formacions lluny de la majoria absoluta de 323 escons. Fins i tot un sondeig de Yougov, fet a nivell de circumscripcions amb un mostra de 40.000 persones, donava avantatge als laboristes.

Mai és fàcil encertar amb les enquestes amb un sistema electoral com el britànic, que divideix el país en 650 circumscripcions electorals uninominals. Això obliga els responsables de les enquestes a encertar no el repartiment del vot global, com seria el cas en un sistema proporcional, sinó el repartiment de vot a cada una de les circumscripcions. Quan els marges són estrets –com era el cas en aquestes eleccions– la tasca era molt complicada.

També hem d’afegir el nombre elevat de votants indecisos que s’havia detectat. A nivell anecdòtic, la recerca més popular a Google feta pels britànics el dia de l’elecció era ‘A quin partit haig de votar?’, el qual reflecteix no només el gran nombre de indecisos, sinó també la dificultat a predir com votarien aquestes persones, a l’hora de la veritat.

Però encara que hi ha factors estructurals que dificulten la tasca de confeccionar sondejos fiables, per seguir sent rellevants, és clar que els responsables d’aquestes empreses han de millorar els seus models de predicció.

Com es va votar?

Feta aquesta reflexió breu sobre les enquestes, ara ens tocaria endinsar-nos en els resultats, i per fer-ho, anirem partit per partit explicant on han pogut captar i perdre vots, començant, lògicament, pel partit guanyador. Els resultats estan expressats als gràfics que apareixen a continuació:

Els conservadors

Evidentment, treure una majoria absoluta en un context de pessimisme fomentat per enquestes desfavorables sempre suposa una injecció de moral per a qualsevol partit polític. No obstant això, no hauríem de perdre de vista el fet que el vot global conservador va pujar menys d’un u per cent, un contrast absolut amb la pujada d’escons (8,5%). Per tant, més de la construcció d’una nova hegemonia conservadora, estaríem parlant d’una campanya electoral molt ben enfocada tant geogràficament com demogràficament. En termes nets, no van prendre escons als laboristes, mentre van prendre 26 escons del seu fins ara soci de coalició, els Liberal Demòcrates.

La campanya conservadora va girar entorn de dos missatges molt clars:

  • Que l’economia està creixent, la medicina de l’austeritat està funcionant, i un govern d’esquerres suposaria una greu amenaça.
  • Que un govern laborista, previsiblement hostatge del nacionalistes escocesos, posaria en perill la unió del país.

Al final, aquest missatge va atreure molts votants del ‘Middle England’, les classes mitjanes professionals amb aspiracions socioeconòmiques, en districtes electorals on els marges havien de ser molt estrets. Al mateix temps, el vot conservador a les zones més pobres va baixar, però com que tampoc eren feus conservadors, el partit no en va patir les conseqüències en el recompte final.

Laboristes

Encara que sigui cert que els laboristes només han aconseguit 232 escons, 24 menys que 2010 i 40 menys que les enquestes havien predit, el seu percentatge de vot va pujar: de 29 a 30,4 per cent. En termes relatius, els laboristes van tenir èxit als districtes amb població jove, ètnicament diversa, formada, socialment liberal i treballadors del sector públic. Això explicaria els seus resultats a Londres, on van pujar respecte a 2010. Per desgràcia per als laboristes, Londres s’assembla cada vegada menys a la resta del país. Hem vist com els conservadors van guanyar la batalla per a la ‘Middle England’, però també hem d’afegir que el vot laborista també va baixar als districtes obrers entre la classe treballadora blanca i nacionalista. I què dir d’Escòcia, on el naufragi laborista va ser majúscul? El Partit Laborista va perdre 40 dels 41 escons que tenia, tots a favor de l’SNP, mentre el seu percentatge del vot popular va baixar del 42 per cent fins a 24 per cent. Parlarem de les raons per aquesta davallada més avall, però de moment podem dir que tot indica que va ser una pèrdua de vots per la seva esquerra, ja que l’SNP va presentar un programa i un discurs fortament social i redistributiu.

Els liberal demòcrates

Potser és el partit que més hi ha perdut en aquestes eleccions, ja que ha baixat de 56 a 8 escons i de 24 a 9 per cent del vot popular. A més a més, va perdre la seva posició de ‘partit frontissa’, ja que els seus escons no eren necessaris per a la formació d’un nou govern. Sempre és difícil ser el membre ‘junior’ d’una coalició de govern que aplica mesures dures, especialment si això implica anar en contra de les promeses electoral, com ha estat el cas de la pujada de les matrícules universitàries fins a 12.000 euros anuals. En aquest context, els conservadors n’han estat els gran beneficiaris, però també els verds en els districtes amb importants poblacions universitàries, i l’UKIP als districtes postindustrials al nord d’Anglaterra.

UKIP

L’UKIP és el partit que demostra, més que cap altre, les paradoxes del sistema electoral vigent, ja que el seu vot popular va pujar des del 3 per cent fins a 12,6 per cent, tot i això va perdre un dels dos escons que tenia. Al sud d’Anglaterra, on el partit havia dipositat grans esperances, sembla ser que va ser víctima del vot tàctic: votants que van acabar escollint l’opció dels conservadors per evitar la possibilitat d’un govern Laborista- SNP. Al nord d’Anglaterra, es va convertir en la segona força política darrera dels laboristes als districtes obrers. En total, era el partit amb més medalles de plata, cosa que al Regne Unit només serveix de consol moral.

SNP

Finalment, aquí hem de parlar d’Escòcia, i és impossible parlar d’Escòcia sense parlar de l’SNP, que va literalment arrasar en aquestes eleccions, complint, això sí, amb les previsions de les enquestes. Va aconseguir un 50 per cent del vot popular, i va passar de 6 a 56 escons –de 59 en total–, el qual el converteix en el tercer partit a Westminster. En part, segurament aquesta pujada és deguda a un vot nacionalista insatisfet amb la tebiesa dels partits unionistes a complir amb les promeses de més autonomia durant el procés de referèndum de l’any passat. Però crec que sobretot va ser un vot d’esquerres, a favor d’una altra manera de plantejar la política, lluny del neoliberalisme imperant, no només dels partits del govern de coalició (Conservadors i Liberal Demòcrates), però també al partit Laborista.

Si mirem les enquestes de valors polítics al llarg dels últims anys, queda clar que, en el seu conjunt, els escocesos se situen a l’esquerra de la resta del país, ja que adopten postures més tradicionalment socialdemòcrates. Sembla que l’SNP havia après aquesta lliçó, ja que durant la campanya, el missatge del partit era que ara no toca parlar de referèndums ni independència, sinó de construir un bloc fort a Westminister per assegurar que un possible govern laborista implementés polítiques genuïnament d’esquerres (més despesa social, més despesa per a sanitat, apujar el salari mínim etc.). Guanyar tants escons a barris afligits per la pobresa on tradicionalment s’havia votat laborista, sembla confirmar aquesta teoria.

Situació postelectoral

Una vegada constituït el nou parlament, s’obre un nou panorama polític al Regne Unit. Ateses les limitacions d’espai, és impossible debatre tots els aspectes d’aquesta nova situació, i aquí m’agradaria enfocar el debat sobre tres punts d’interès.

Europa

Durant la campanya, un analista alemany resident al Regne Unit es va sorprendre per la insularitat de la campanya. I tenia raó: per molt que els conservadors havien inclòs la promesa de celebrar un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE el 2017, Europa i les relacions exteriors, en general, no van ser un dels grans temes de les eleccions. Dit això, i una vegada aconseguida la majoria parlamentaria, David Cameron haurà de convocar un referèndum sobre aquest tema.

És possible que el Regne Unit surti de la UE? Un Brèxit? És possible, però no probable. Actualment, si mirem les enquestes, vegem que el suport a la UE està a nivells històricament alts, amb un clar avantatge sobre els que defensen una sortida. Aquest suport té una correlació positiva amb els nivells de percepció de benestar econòmic: com més bé creu la gent que les coses van, més suport donen a la UE. Després d’una gran crisi econòmica, encara que la recuperació sigui dèbil, és previsible que la sensació de benestar econòmic pugi als pròxims anys, acompanyat d’una pujada en el suport a la UE. Dit això, molts cops ‘el diable està en el detall’, i el que ha promès Cameron és un referèndum sobre unes condicions renegociades de pertinència a la UE, és a dir, primer haurà d’anar a Brussel·les a negociar concessions per al Regne Unit. Evidentment, aquesta situació no agrada als responsables europeus, ja que tenen bastants fronts oberts actualment (Grècia, Ucraïna, l’euro, etc.). Obrir la capsa de Pandora durant una negociació amb el Regne Unit seria una distracció no desitjada, i més si implica revisar coses fonamentals com podria ser la llibertat de moviment de les persones dins de la UE, cosa que segurament demanaria Cameron. Al mateix temps, les pressions de l’empresariat britànic i les grans institucions europees per mantenir-se dins de la UE retallarien el marge encara més de Cameron. Tot plegat, sembla que tenim dos anys complicats per endavant.

El Regne Unit?

El marge de la victòria de l’SNP a Escòcia posa sobre la taula l’encaix d’aquest país dins de l’Estat britànic, per molt que la campanya escocesa hagi intentat fugir d’aquestes qüestions existencials. El nou govern conservador haurà d’implementar les conclusions de la comissió Smith, que es va formar després del referèndum escocès amb la finalitat de concretar la manera d’aplicar les promeses dels partits unionistes a l’autonomia escocesa, sobretot en matèria fiscal. Però qualsevol concessió en aquest sentit s’ha de plantejar en un context d’una pujada del sentiment nacionalista anglès, que pressionarà, entre altres coses, per l’establiment del principi al parlament de Westminster que només els diputats anglesos votin sobre lleis que afectin Anglaterra (‘English votes for English laws’). Això deixaria al marge els 56 diputats de l’SNP i reforçaria la sensació que els escocesos són ciutadans de segona. Seria suficient per a revifar les pressions per a un segon referèndum? El temps dirà, però segurament el debat seguirà i marcarà la vida política d’aquest parlament.

I els laboristes?

Dimitit el fins ara líder laborista, l’Ed Miliband, el debat dins de les files laboristes s’ha obert entorn a la futura direcció ideològica del partit. Veus autoritzades com la de Tony Blair, Peter Mandelson i la del germà de l’Ed Miliband, David, han fet una crida perquè el partit assumeixi una tornada a les essències ‘centristes’ del Nou Laborisme, que tants rèdits electorals va a donar entre 1997 i 2010. Però, també, es podria argumentar que els actuals responsables del partit no s’han desviat d’aquests postulats ‘centristes’, ja que es van presentar a les eleccions assumint l’austeritat econòmica com a seva. És cert que van oferir algunes propostes populars, com ara apujar alguns impostos per als més rics i augmentar la despesa en sanitat, però sempre dins d’una línia ideològica de caràcter neoliberal. Hi ha vots suficients als feus tradicionals laboristes de classe obrera? Un gir a l’esquerra allunyaria el partit de justament aquests sectors de votants (joves, socialment liberals en districtes multiètnics, etc.) on precisament va tenir èxit aquesta vegada? Evidentment, és una qüestió difícil que no té una solució fàcil. No obstant això, introduiria dues reflexions:

La primera tracta d’Escòcia, on el que firma aquesta crònica té la sensació que molts votants laboristes tradicionals han prestat els seus vots a l’SNP gràcies al gir cap a l’esquerra d’aquest partit. Si els laboristes fessin el mateix, és escabellat pensar que aquests vots ‘tornarien a casa’?

En segon lloc, hem de parlar d’abstencionisme, que tot i pujar una mica en aquestes eleccions, segueix a nivells (66 per cent) històricament baixos. Una de les coses que s’ensenya a primer de la carrera de ciències polítiques és que els que se senten marginats socioeconòmicament tenen la tendència de deixar de participar en la vida política. Curiosament, el gir al centre del Nou Laborisme de Blair va coincidir amb una baixada en la participació electoral. Casualitat? No ho sabem amb exactitud, però abans d’emprendre una fugida endavant cap a postures encara més properes als conservadors, els laboristes s’haurien de plantejar, almenys, què implicaria la recuperació d’una socialdemocràcia tradicional que, a més a més, té defensors prestigiosos –i no precisament radicals– en economistes de la talla dels ‘Nobels’ Paul Krugman i Joseph Stiglitz.

John Etherington

Departament de Ciència Política i Dret Públic, UAB

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s