L’octubre de 2024 el Govern de la Generalitat de Catalunya va donar el tret de sortida a la reforma de l’Administració pública catalana a través de l’Acord GOV/217/2024, de 8 d’octubre. Per a pilotar-la, es va constituir la Comissió d’Experts per a la Definició de l’Estratègia de Transformació de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i la Millora dels Serveis Públics (CETRA), que ha culminat la seva feina a través d’un informe final presentat al novembre de 2025.
Inspirats en aquests treballs, els grups parlamentaris del PSC, ERC i Comuns van presentar una proposició de llei, tramitada per lectura única, que ha esdevingut la Llei 9/2025, de 13 de novembre, de modificació de la Llei 26/2010, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya. La norma, en vigor des del 15 de novembre, va ser aprovada amb 118 vots a favor i 17 abstencions (la qual cosa reflecteix un clima de consens), i es fonamenta en les competències de l’article 159, apartats 1 i 2, de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
A través d’una reforma de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, es vol “garantir una atenció més adequada a la ciutadania, reforçar el dret a una bona administració i adaptar l’actuació administrativa als nous models de prestació de serveis públics”, tal com indica el preàmbul. A continuació s’analitzen les novetats del text, que afecta totes les administracions públiques catalanes.
La Llei determina que la cita prèvia “en cap cas” pot ser obligatòria i que es pot establir només per “millorar els serveis d’atenció presencial”.
Eliminació de la cita prèvia obligatòria
L’article 1 de la Llei afegeix un apartat quart a l’article 21 de la Llei 26/2010, corresponent al “dret a la no-discriminació i a una atenció adequada”, que determina que la cita prèvia “en cap cas” pot ser obligatòria i que es pot establir només per “millorar els serveis d’atenció presencial”.
La cita prèvia obligatòria va agafar rellevància durant la pandèmia de la covid per una qüestió sanitària i organitzativa, però s’ha mantingut més enllà d’aquesta. Aquest fet pot dificultar l’exercici de drets de la ciutadania, en especial dels col·lectius més afectats per la bretxa digital. En aquest sentit, la síndica de greuges va recomanar-ne l’eliminació de l’obligatorietat, l’octubre de 2022 i, en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, es va fer al juliol de 2023 (apartat tercer de l’Acord GOV/146/2023, d’11 de juliol).
Ara aquesta prohibició s’ha volgut estendre a totes les administracions públiques catalanes i reforçar-la amb una norma que té rang de llei. En l’àmbit estatal, el Govern espanyol s’havia compromès a fer el mateix, però de moment no s’ha tirat endavant.
Comunicació clara i tramitació unificada
L’article 2 de la Llei modifica l’apartat primer de l’article 22 de la Llei 26/2010 sobre el “dret a la bona administració”, que concreta el contingut de l’article 30 de l’Estatut.
En primer lloc, pel que fa al dret que les decisions administratives estiguin motivades (lletra c), s’hi afegeix que ho han de ser “en llenguatge clar i comprensible”, cosa que eleva l’anomenada comunicació clara a rang de llei. Per tant, a partir d’ara, és necessari que les administracions catalanes tinguin aquesta perspectiva en compte a l’hora de redactar les seves resolucions. En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, s’havia previst impulsar aquesta política a través del disseny de serveis digitals (article 28.2.e del Decret 76/2020) i de l’Acord GOV/29/2024, de 6 de febrer.
D’altra banda, s’hi afegeix una lletra h que estableix el “dret a la tramitació unificada” dels tràmits davant les administracions “de manera simultània o seqüencial”. Aquest fet es preveu per a l’activitat econòmica a la Llei 18/2020, de 28 de desembre, i l’objectiu és que s’estengui a la ciutadania. D’aquesta manera, no s’hauria de fer més d’un tràmit per al mateix fet vital (per exemple, el reconeixement d’una discapacitat), sinó que es recullen les dades una sola vegada i es desencadenen els tràmits necessaris amb independència de l’Administració responsable. En qualsevol cas, encara que la menció a la llei és el primer pas, seria convenient un desenvolupament normatiu més extens i garantista, com en l’àmbit empresarial.
L’article 5 de la Llei estableix com a principi general de les administracions catalanes la “proactivitat, accessibilitat universal, personalització dels serveis i equitat territorial en l’accés als serveis”.
Serveis proactius i personalitzats
L’article 2 de la llei preveu el “dret a la prestació proactiva i personalitzada dels serveis públics”, des de la perspectiva ciutadana. A la vegada, des de l’òptica administrativa, l’article 5, que modifica l’article 31.2 de la Llei 26/2010, estableix com a principi general de les administracions catalanes la “proactivitat, accessibilitat universal, personalització dels serveis i equitat territorial en l’accés als serveis”. Per tant, la proactivitat i la personalització són a la vegada un dret ciutadà i un principi general que les administracions han de tenir en compte.
Aquesta previsió ja es recollia a l’article 31 del Decret 76/2020 i es concreta per a totes les administracions, a través de l’article 6 de la Llei, en l’article 40 bis de la Llei 26/2010. En concret, l’apartat els defineix com els serveis “oferts de manera anticipada, predictiva i automatitzada” basats en les dades de les administracions i les aportades pels interessats, però la comunicació dels quals no implica per si mateix l’inici d’un procediment administratiu.
Així mateix, el legislador estableix com a condició per a la seva prestació el “consentiment exprés i específic, informat i inequívoc” de l’interessat per a cada servei, amb indicació “clara i detallada de les dades que seran tractades i la finalitat concreta”. A més, aquest consentiment s’ha de poder revocar “en qualsevol moment” a través d’un “sistema fàcilment accessible”, que permeti també la rectificació de dades “inexactes o desactualitzades”. La forma d’organitzar-ho, com en el cas de la Generalitat, és un registre de consentiments.
En conclusió, la llei habilita específicament l’existència de serveis proactius i personalitzats, però exigeix el consentiment de la ciutadania per a la seva prestació, en la línia del que ha exigit l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades en diferents ocasions (vegeu l’informe jurídic núm. M-029.0, de 3 de novembre de 2023, o l’informe jurídic núm. M-478.0, de 15 de novembre de 2024).
Confiança recíproca i dret a esmenar l’error
L’article 3 de la Llei afegeix un article, el 22 bis, a la Llei 26/2010, que estableix el dret a rectificar els errors davant de l’Administració a Catalunya com a manifestació del “principi de confiança recíproca en l’acció correcta i legítima” en les relacions entre la ciutadania i l’Administració. Aquest principi s’introdueix a través de l’article 5 de la Llei, com a apartat dotzè, que modifica l’article 31, apartat segon, de la Llei 26/2010, juntament amb els “principis de racionalitat, eficiència, economia, objectivitat, eficàcia, coordinació i confiança en les relacions jurídiques administratives”.
Els empleats públics només són responsables per accions o omissions realitzades “amb dol o amb culpa o negligència greu” i es reconeix el seu dret a l’error quan hagi actuat amb “la diligència deguda, de bona fe i sense frau”.
D’aquesta manera, es reconeix que els empleats públics només són responsables per accions o omissions realitzades “amb dol o amb culpa o negligència greu” i es reconeix el seu dret a l’error quan hagi actuat amb “la diligència deguda, de bona fe i sense frau”.
Així mateix, s’estableix el dret a esmenar l’error a les persones físiques o jurídiques quan infringeixen “per primera vegada una norma aplicable a la seva situació” o hagin comès “errors materials o formals” a l’hora d’informar de les seves dades o situació. Aquesta previsió s’inspira directament en la llei francesa aprovada el 2018.
Perquè l’interessat no sigui objecte de sanció dinerària o de privació total o parcial de la prestació, ha d’haver actuat de bona fe i sense frau, i esmenar l’error i regularitzar la situació. Per part de l’Administració, es demana la ponderació diligent de les circumstàncies.
Aquest dret de la ciutadania no serà aplicable en casos de mala fe o frau declarat motivadament per l’Administració o si les conseqüències s’estableixen a la normativa europea, a les normes de preservació de la salut pública, seguretat de persones i béns o medi ambient o que derivi de previsions contractuals.
Dret a no ser perjudicat per un error administratiu en prestacions de subsistència
L’article 4 de la Llei afegeix un article, el 22 ter, a la Llei 26/2010 per respondre als casos recents en què l’Administració ha reclamat els imports de prestacions socials indegudes per error administratiu a persones en situació de vulnerabilitat. En aquest sentit, es va aprovar el Decret llei 20/2025, de 30 de setembre, per resoldre aquesta problemàtica en les prestacions per infància i adolescència.
Les persones físiques “no estan obligades” al retorn de l’import i els interessos de les prestacions “destinades a garantir les necessitats essencials de subsistència” que siguin percebudes indegudament.
Sigui com sigui, l’article afegit estableix que les persones físiques “no estan obligades” al retorn de l’import i els interessos de les prestacions “destinades a garantir les necessitats essencials de subsistència” que siguin percebudes indegudament. En aquest sentit, s’exigeix, en tot cas, que no hagin contribuït per acció o omissió a la producció de l’error i que aquest sigui exclusivament imputable a l’Administració.
D’altra banda, l’apartat segon estableix que l’Administració inicia el procediment de reintegrament de l’import principal de la prestació, però no pot exigir ni interessos de demora ni altres recàrrecs. A més, es determina que cal efectuar “plans de devolució flexibles i ajustats a la capacitat econòmica” de cadascú. Aquest apartat es refereix als “casos a què fa referència l’apartat 1”, de tal manera que podria semblar contradictori.
Per això, s’hauria d’interpretar en el sentit que les persones no tenen l’obligació de retornar l’import, però si l’Administració s’adona del pagament indegut, ha d’iniciar el procediment per resoldre si concorren els elements per exigir-ne o no el retorn. D’aquesta manera, en l’apartat tercer, es demana que es valorin les circumstàncies de cada cas i es motivi la decisió de no exigir-ne els interessos, d’acord amb “el principi de seguretat jurídica i la protecció de la confiança legítima”.
Aquest nou article és coherent amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (vegeu la STEDH, de 26 d’abril de 2018, 48921/13, Čakarević c. Croàcia) i la del Tribunal Suprem (vegeu, entre altres, la STS 1186/2024, de 15 d’octubre de 2024).
Informe anual d’atenció ciutadana
La disposició addicional primera obliga el Govern de la Generalitat a dur a terme un informe públic anual sobre l’estat de l’atenció ciutadana i l’accessibilitat universal a les administracions públiques catalanes. L’haurà de presentar al Parlament el primer semestre de l’any següent i es publicarà al Portal de Transparència.
Aquest informe ha d’incloure, com a mínim, indicadors d’atenció presencial, temps mitjà d’espera, ús de la cita prèvia, nombre de queixes i reclamacions i impacte desglossat per vegueria.
Genís Vives Cantero
Investigador de l’Observatori de Dret Públic IDP Barcelona