En els darrers anys, l’interès per la Renda Bàsica Universal (RBU) ha crescut de manera exponencial. El que fa pocs anys es veia com una “utòpica reforma radical” ha esdevingut una proposta amb possibilitats de ser implementada a mitjà termini. D’acord amb la Basic Income Earth Network (la plataforma internacional de persones i entitats que originàriament han defensat la idea), l’RBU és una prestació pagada regularment per l’Estat de caràcter universal (per a tota la ciutadania o habitants acreditats), individual (no per a llars o famílies) i incondicional (sense demostrar cap situació particular ni complir uns requisits). Això vol dir que totes i tots, independentment d’estar treballant o no, sense haver d’omplir cap formulari, ni haver de fer cap curs de formació, rebríem una assignació monetària al llarg de tota la vida.

La crisi de 2008 va posar-la sobre la taula, però ha estat ara que l’RBU ha guanyat més popularitat. Arran de la pandèmia, molts governs han adoptat mesures econòmiques inimaginables fa pocs anys. Segons el Banc Mundial, al maig de 2020, 88 països van implementar noves prestacions de caràcter més o menys incondicionals. A Llatinoamèrica, d’acord amb la CEPAL, l’Argentina, Colòmbia, Mèxic o Brasil van reforçar els seus programes de garantia de renda o en van crear de nous. Als EUA, el paquet d’estímuls d’emergència implementat per Trump va mobilitzar prop de 3.000 milions de dòlars que, en part, es van convertir en una espècie d’RBU: les llars rebrien una prestació sense més condició que declarar ingressos inferiors a 99.000 dòlars. El mateix va acabar assumint que “polítiques recentment considerades excèntriques com la renda bàsica havien de ser considerades”.

A Catalunya comptem amb la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) des del setembre de 2017, mentre que a l’Estat espanyol, la pandèmia va urgir l’aprovació de l’Ingreso Mínimo Vital (IMV), el maig de 2020. Ambdues formen part del que es coneix com a rendes mínimes d’inserció que, com la resta de prestacions condicionades, arrosseguen molts problemes tècnics, dilemes ètics i càrregues burocràtiques que, com era previsible, ni l’experiència catalana ni l’espanyola han pogut superar. El panorama és desolador. Al conjunt de l’Estat, tan sols un 9% de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa reben algun tipus de renda mínima, el 12,3% a Catalunya. De fet, la probabilitat que una persona desocupada estigui rebent una renda mínima a l’Estat és d’un 1,15%, mentre que al 2011 era del 2,2%.

El primer problema a destacar és que el nostre estat del benestar és poc garantista i universal: bàsicament protegeix qui ha contribuït –majoritàriament via IRPF. No és d’estranyar doncs que el 80% de la reducció de la desigualtat del conjunt del sistema de benestar provingui de les pensions de jubilació i les prestacions d’atur. Lògicament, els programes de garantia de renda acaben sent tan insuficients per reduir la desigualtat com per eliminar la pobresa. El segon problema és un mercat laboral excessivament dual que centrifuga la població més precària (dones i mares soles, joves, immigrants, gent amb baixa formació, aturats de llarga durada, etc.). En comparació, la gent més ben posicionada (funcionariat, assalariats amb conveni, sectors industrials, etc.) tendeix a gaudir d’una major protecció i seguretat. Els primers, als que Guy Standing anomena el “nou precariat”, es troben doblement desprotegits: la dualitat del mercat laboral els condemna a les posicions més baixes i inestables, mentre que el sistema de protecció social no els cobreix per no haver contribuït el suficient. Són doblement perdedors.

Aquestes i d’altres problemàtiques ens debiliten per respondre als desafiaments del segle XXI: la precarietat, la flexibilitat, la fragmentació de les trajectòries laborals, l’augment dels treballadors pobres, la feminització de la pobresa, la cronificació de l’atur de llarga durada, l’automatització, etc. Necessitem solucions que no deixin a ningú enrere i l’RBU en podria ser una. Gràcies a garantir l’existència de manera incondicional, l’RBU no actuaria de manera assistencial un cop prenguéssim mal, sinó com un mecanisme preventiu que augmentaria des de l’inici la nostra seguretat, la nostra resiliència i, en definitiva, la nostra llibertat davant un món cada vegada més complex i insegur. És per això que per tal de justificar l’RBU no requerim de cap comprovació empírica, sinó d’arguments provinents de l’ètica o la justícia social, com per exemple: “la pobresa no és admissible en una societat afluent” o “cal garantir el dret d’existència a tothom”. Ara bé, l’RBU és una política controvertida pel seu impacte redistributiu i la complexa adequació amb la resta de polítiques socials. Per tant, abans d’implementar-la, cal preveure’n els efectes i el possible impacte en l’entramat institucional.

En aquest sentit, fa anys que s’estan duent a terme experiments o projectes pilots a països com Namíbia, Finlàndia, els Països Baixos, al Canadà, Kenya, la Índia, Iran, Corea del Sud, Macau a la Xina, als EUA, a Barcelona i, aquest any, a Catalunya. La majoria d’aquests experiments s’han centrat en observar els efectes a nivell individual i han trobat resultats força esperançadors en la salut mental i física, la pobresa, la felicitat i el benestar subjectiu, l’educació, l’alimentació, la confiança, l’autonomia, etc. Així mateix, cap d’ells ha conclòs que l’RBU impacti negativament en el mercat laboral desincentivant el treball o reduint l’oferta de mà d’obra. Per tant, una de les conclusions que podem extreure és que la incondicionalitat i la individualitat –que hem definit com dues de les característiques de l’RBU–, comporten resultats positius. Ara bé, què succeeix amb la tercera característica, la universalitat? Què passaria si tothom la rebés?

Servint-se de l’evidència empírica acumulada per aquests experiments, el passat mes de novembre, el Govern de la Generalitat de Catalunya va posar en marxa l’Oficina que està estudiant el disseny d’un nou pla pilot de l’RBU a Catalunya. En aquest cas, la diferència amb d’altres països on s’han posat en marxa projectes similars és que a més dels efectes a nivell individual, es buscarà emular la universalitat d’aquesta prestació. És a dir, es tractarà de replicar un escenari on tothom rebi l’RBU. És per aquest motiu que la metodologia utilitzada serà la que es coneix com “experiment de saturació”. D’acord amb aquesta, se seleccionaran unes quantes localitats que compleixin determinats requisits (grandària suficient, distribució territorial, representativitat demogràfica, etc.), d’entre les quals se seleccionaran 4 i 6 localitats de forma aleatòria. A partir d’aquí, i també aleatòriament, se n’assignaran 2 o 3 al grup de tractament (les quals rebran la renda) i 2 o 3 més al grup de control (que no la rebran). D’aquesta manera, comparant el comportament entre les unes i les altres, es podrà determinar si el tractament (en aquest cas, donar la prestació econòmica) ha comportat algun canvi, quin ha estat aquest i en quin grau s’ha donat, tal com es fa en els experiments clínics. Tota la població de les localitats de tractament –unes 5.000 persones en total– rebrà una renda mensual al voltant del llindar de la pobresa (entre 700 i 900 € per adult i 300 per menors d’edat), individualment i incondicional durant 24 mesos. Serà llavors quan es podran extreure conclusions i quan disposarem de dades que siguin útils per a dissenyar i implementar una RBU al conjunt del territori.

Sabem que els experiments socials sempre tenen limitacions. I aquest no n’és una excepció. Per exemple, sempre existiran infinitat de situacions i fenòmens que no es poden parametritzar ni preveure en un disseny experimental. D’una banda, això fa que no es pugui assegurar mai amb exactitud que els resultats obtinguts són els mateixos que es donarien en condicions “reals”. D’altra banda, és impossible escalar els resultats a un context més gran (d’una ciutat a un país sencer) ni extrapolar-los a un altre (d’un país a un altre), atès que els efectes i els canvis ocasionats com a reacció d’un tractament sempre són idiosincràtics d’una realitat concreta i, per tant, irrepetibles. Aquestes i altres limitacions ens imposen sempre haver d’analitzar els resultats amb cautela. Ara bé, testejar una política abans d’implementar-la sempre aporta informació útil per avaluar-ne els impactes potencials i refinar-ne tant com sigui possible el disseny i l’estratègia per implementar-la. Tanmateix, projectes o experiments com aquests sempre fomenten el debat sobre els sistemes de benestar i les polítiques socials que tenim i, sobretot, les que volem tenir. Cal un canvi de paradigma. Cal canviar els vells esquemes i deixar pas a polítiques que, com la renda bàsica, es demostrin més eficients i més justes.

Bru Laín
Professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona i assessor de l’Oficina del Pla Pilot de Renda Bàsica Universal a Catalunya

Sergi Raventós
Director de l’Oficina del Pla Pilot de Renda Bàsica Universal a Catalunya