Aquestes línies volen ser un petit comentari a l’interessant treball de Ricard Brotat i Jubert, El malson de l’alcalde hindú i la curiositat del jurista persa. La tramitació d’un expedient de recuperació de domini públic amb entrada en domicili: aspectes procedimentals i constitucionals, estudi guardonat el 2021 amb el Premi de Treballs de Recerca de l’Associació Catalana de Juristes de l’Administració Local.

El concís però alhora complet treball, trenta dues pàgines, es troba disponible a Internet amb accés gratuït i esperem que aquestes línies us animin a llegir-lo, que és l’efecte desitjat, en definitiva, per aquesta ressenya.

El treball es dedica a “a tot el personal del servei de malalties infeccioses i d’urgències (personal mèdic, d’infermeria, auxiliar, rehabilitador, zelador, de cuina i de neteja) de l’Hospital Germans Tries i Pujol de Badalona (popularment conegut com “Can Ruti”)”, en homenatge personal de l’autor, que volem estendre des d’aquí a tots els empleats públics del servei públic de salut, per la crucial tasca que desenvolupen per a tots nosaltres.

L’estudi que comentem està molt ben escrit, s’hi destil·la ironia i un fi sentit de l’humor, sense perdre gens de rigor jurídic, el que no acostuma a ser habitual en el camp del dret públic català.

A voltes, semblaria que nosaltres, els juristes, com per demostrar el nostre domini de la tècnica, hem de desenvolupar àrids treballs tècnics, més aviat poc alegres. Però grans juristes, dins i fora de casa nostra, han deixat també palès que aquesta mestria tecnicojurídica es pot desenvolupar amb sentit de l’humor.

Podem recordar els casos, per exemple, del conegut i excel·lent treball de Rudolf von Jhering Bromas y veras en la ciencia jurídica (vegeu Rudolf von Jhering: un jurista capaz de reírse de sí mismo), del magnífic llibre del professor Marcos Vaquer (El discreto encanto del Derecho Administrativo, ja per la seva segona edició) o dels treballs i el blog del magistrat de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, José Ramón Chaves, sense anar més lluny.

Creiem que encara està per fer una anàlisi de la importància de l’humor per crear i transmetre coneixements, tot i que ja disposem d’alguns estudis en aquest àmbit que mostren com coneixement, transmissió d’aquest i humor poden i haurien d’anar de la mà.

L’estudi de Brotat, cap dels serveis jurídics de l’Ajuntament de Badalona i professor associat de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona, uneix al sentit de l’humor una referència a obres clàssiques de la literatura i el dret.

Així, l’autor planteja l’hipotètic malson d’un alcalde, a imatge i semblança del rei de Xahrazad i Les mil i una nits, per culpa d‘una acampada en un carrer del seu municipi, malson que intenta solucionar per mitjà d’un jurista, en concret un curiós jurista persa (potser un alter ego de l’autor?). Brotat utilitza així la figura creada a principis dels anys 80 del segle passat pel professor, primer lletrat, després membre i president del Tribunal Constitucional espanyol, Pedro Cruz Villalón, en un article a la Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense i després recollit en un llibre. Sense voluntat de fer el que avui en dia es coneix informalment com espòiler, és a dir, desvelar el final de l’estudi, aixafant la guitarra al lector o lectora, hem de dir que la coneguda dita que cap bona acció quedarà sense càstig es compleix en aquest cas, en el que el curiós jurista persa-català aborda de manera brillant el problema jurídic, però es queda sense les seves vacances d’estiu…

L’humor i les referències literàries i jurídiques van acompanyades d’una fina anàlisi del problema suscitat pels interessos generals de les persones acampades a la via pública, sense cap voluntat de fer cap reclamació ni protesta, segons se’ns explica. L’anàlisi, partint del que podríem considerar l’anècdota de l’ocupació d’un carrer, inclou tot un repàs de categories rellevants del dret públic.

Es considera el concepte d’espais públics a les ciutats, aquests àmbits de llibertat com s’estudia amb perspectiva històrica, i es vincula amb la categoria jurídica del domini públic, fent un recorregut per la seva creació a França i a casa nostra.

Des d’aquest angle del domini públic, a l’estudi s’argumenta com el son de l’alcalde potser no s’hauria alterat si la policia hagués desallotjat in situ l’ocupació de la via pública en els primers moments de produir-se, aplicant la Llei orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana. Un cop, però, alterat el somni del nostre batlle per la instal·lació de les tendes i l’acampada a la via pública, l’autor argumenta com es podria posar fi a l’ocupació legalment, mitjançant la potestat d’autotutela del domini públic de recuperació d’ofici del carrer, així com els requisits procedimentals que haguessin calgut per deixar descansar a la màxima autoritat municipal.

Es considera especialment que l’acampada en tendes suposa l’existència de domicilis i, per tant, la necessitat de demanar la pertinent autorització judicial per desallotjar, tot i que també es deixen clares les raons per les quals no ens trobaríem, en canvi, davant de l’exercici del dret de reunió, previst i protegit a la Constitució i a la legislació que el regula, car estaríem davant d’una simple aglomeració, que, això sí, no per no ser reunió, amarga igualment les nits al nostre alcalde.

El treball de Brotat també considera l’aplicació de la normativa dictada durant la pandèmia a l’ocupació que no deixa dormir a l’alcalde, fent esment del Real Decret 63/2020, de 14 de març, que va declarar l’estat d’alarma davant la pandèmia que patim. Brotat de passada, lògicament, perquè aquest no és l’objecte del seu treball, afirma que les restriccions establertes per la declaració de l’estat d’alarma al dret a la llibertat de circulació són limitacions, no suspensions.

En relació amb aquest punt, per acabar, recuperarem la metàfora i l’humor que es troben en aquest estudi que estem comentant, per plantejar una darrera reflexió.

Molt abans, vint anys abans, que el jurista persa descrit pel constitucionalista Cruz Villalón es quedés perplex davant de la realitat jurídica espanyola, un indi nord-americà –suposat membre de la tribu dels hurons que habitava la colònia francesa de la Nouvelle France (Quebec, a l’actual Canadà)– va fer un imaginari passeig per la seu del Conseil d’État francès, el Palais-Royal, de la mà de la imaginació i l’humor d’un autor clàssic del dret administratiu a França: Jean Rivero.

El pobre huró fictici arriba entusiasmat a visitar la seu de l’òrgan creat al 1790 per Napoleó i que aplicava la més meravellosa creació jurídica del món, a parer seu: el recurs per excés de poder. No volem tampoc avançar com acaba la visita de l’huró a la seu del Consell d’Estat francès, però sí que podem dir que la seva admiració inicial, després de les explicacions del seu cicerone, que no és altre que el mateix Rivero, decau espectacularment.

Ens podem preguntar què passaria si un altre indi nord-americà, diguem ara d’alguna tribu dels territoris que varen pertànyer a Espanya durant segles, com per exemple un comanxe, que podria estar acompanyat també d’un jurista curiós persa, visités la seu del Tribunal Constitucional al carrer Domenico Scarlatti, número 6, de Madrid.

Potser el comanxe, o el jurista persa, arribaria meravellat davant de la institució encarregada de controlar la constitucionalitat de les actuacions dels poders públics i de protegir els drets dels ciutadans. Potser, llavors, li podríem explicar, entre altres decisions, la STC 148/2021, amb el seu fantàstic fonament jurídic cinquè que, com és sabut, va declarar contrari a la Constitució determinats continguts del Decret de declaració de l’estat d’alarma, per suspendre el dret a la lliure circulació dels ciutadans a Espanya, decisió que, com també sabem, ha generat divisió d’opinions dins i fora del TC i ha fet córrer rius de tinta.

I potser el visitant a Madrid quedaria també perplex i desencisat, com l’huró en la seva visita a París, en comprovar com la discussió –aparentment jurídica i doctrinal, però potser no tant, com assenyala Atienza– sobre el sexe de les restriccions als drets constitucionals durant l’estat d’alarma ha deixat, i deixa, en la penombra altres reptes crucials del dret constitucional i del dret administratiu a Espanya i Catalunya en relació amb la pandèmia.

Així, qüestions jurídiques relacionades amb la protecció d’altres drets constitucionals, en qüestions com ara, per exemple, les dificultats de les persones per empadronar-se, destacades pels síndics i les síndiques locals de Catalunya, i per tant gaudir dels seus drets a la realitat; les dificultats dels ciutadans per relacionar-se amb l’Administració, amb tràmits digitals imposats a col·lectius vulnerables o cites prèvies que filtren poder fer tràmits administratius importants per a les persones; una llengua incomprensible de les normes que regulen com sol·licitar ajuts de subsistència vital, com ara l’Ingrés Mínim Vital, llengua que més aviat sembla provenir de les terres dels perses o dels hurons; i altres foteses, que ara no citarem aquí, les quals certament no desperten grans passions doctrinals jurídiques de moment, però, això sí, afecten, i molt, també la tribu catalana.

Però això, ja serien figues d’un altre paner, qüestions a abordar en algun altre conte de Les mil i una nits del nostre país…

De moment, tornem a recomanar als juristes curiosos (perses o no, i als hurons i als comanxes també) l’excel·lent treball de Brotat breument comentat aquí i felicitem a l’Associació Catalana de Juristes de l’Administració Local per la creació d’aquest guardó i a l’autor per haver-lo guanyat brillantment.

Juli Ponce Solé
Catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat de Barcelona