I. L’impost sobre les estades en establiments turístics
De forma molt resumida, l’impost sobre les estades en establiments turístics (en endavant, IEET)[i] grava el gaudi del servei d’allotjament de les persones físiques en els establiments turístics que s’hi determinen; entre d’altres, les embarcacions de creuer turístic. El contribuent és la persona física que realitza l’estada. L’establiment actua com a substitut del contribuent a qui li correspon complir amb l’obligació principal de declarar i ingressar l’impost, que prèviament ha repercutit en la factura al contribuent.
Doncs bé, l’article 5 de la Llei 5/2020, del 29 d’abril, va modificar la regulació de l’IEET en els punts següents: ha ampliat el fet imposable de les estades en embarcacions de creuer turístic a les fondejades en els ports de Catalunya (fins aleshores, només estaven subjectes a les amarrades en el port); ha incrementat les tarifes; ha aprovat i regulat la possibilitat que l’Ajuntament de Barcelona estableixi un recàrrec; i ha modificat altres articles de la Llei 5/2020 per incloure-hi determinades puntualitzacions quant al règim del recàrrec esmentat (en relació amb l’afectació d’ingressos, amb la reserva anticipada de l’estada i amb la facturació de l’impost).[ii]
L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà aquest desembre el número 63 de la Revista Catalana de Dret Públic (RCDP) amb tretze articles acadèmics, sis dels quals formen part d’una secció monogràfica que duu per títol “Els fons europeus NextGenerationEU: reptes per a les administracions públiques”. Hi trobem contribucions a càrrec de professors i catedràtics universitaris especialistes en dret internacional, dret públic, dret administratiu, dret constitucional o ciències polítiques i de l’Administració. Recuperant les paraules del director de l’RCDP i catedràtic de Dret Constitucional a la UB, Enoch Albertí, a la introducció del número: “amb la voluntat de contribuir a l’esforç d’anàlisi acadèmica que s’està fent a tot Europa, la Revista publica en aquest número una secció monogràfica dedicada als reptes que suposen els fons NextGenerationEU (NGEU) per a les administracions internes: l’estatal, la de la Generalitat de Catalunya i les locals”. “La pandèmia –afegeix– i les seves conseqüències econòmiques i socials no només han representat un desafiament per a la UE, sinó, òbviament, també i en primer lloc per als estats i els poders públics interns. Aquests, però, tenen ara un marc comú que els serveix d’orientació en la sortida de la crisi i en la recuperació, imposat pels poderosos incentius que representen les ajudes de la UE”.
La primera fita de la codificació del dret tributari català va ser l’aprovació de la Llei 17/2017, d’1 d’agost, reguladora del Codi Tributari de Catalunya (en endavant, CTC), que recollia una refosa de la normativa catalana en matèria de procediments tributaris i estructura organitzativa, i reproduïa determinats preceptes de la Llei general tributària (LGT), per tal de fer més comprensible la regulació introduïda al CTC. L’objecte d’aquesta llei fou el d’ordenar d’una manera sistemàtica el conjunt de les normes que integren el dret tributari de Catalunya, per tal de garantir la seguretat jurídica i la coherència normativa que indefectiblement requereix la matèria tributària.
El 1 de agosto de 2017 -en el marco de las medidas legislativas que desembocaron en los acontecimientos del mes de octubre de dicho año- el Parlamento de Cataluña aprobó, mediante su Ley núm. 17/2017, el “Código tributario de Cataluña” así como el texto de sus “libros primero, segundo y tercero, relativos a la Administración tributaria de la Generalidad”.